A principis dels anys 80, els que vam estar en la Llum, suposo que vam ser com a talps o ratpenats, com si estiguéssim en coves, atrinxerats, aïllats, semi-cecs. Era inevitable, perquè la majoria dels euskaldunes de llavors pensaven que la premsa en basca no valia la pena, que el futur era la premsa per a denominar-lo bilingüe. Vivíem, doncs, com en les cavernes, perquè cada vegada que sortíem al carrer a prendre cafè o mos sentíem pertot arreu veus que deien que estàvem en va.

Poc després, quan comencem a organitzar el Dia de la Llum, podríem dir que comencem a sortir de les coves, o almenys intentem fer-ho. Va ser un intent de consolidar i multiplicar els suports únics però tossuts i impagables que havíem tingut fins llavors: Beasain, Elgoibar, Deusto, Pamplona, en la meva memòria nua. Una vegada a l'any comencem a sortir al carrer per a escoltar la gent, alguns de nosaltres bastant nerviosos.

En resum, voldria recordar l'any 1990, any en què, entre altres coses, es va posar en marxa Euskaldunon Egunkaria gràcies a l'impuls d'Argia Eguna. Llavors vam tenir una discussió llarga i complicada per a veure si sent un periòdic valia la pena seguir amb Argia. El curs de la resolució és evident, la prova és a les vostres mans. No crec que avui dia molts qüestionin la raó d'aquella decisió presa fa gairebé vint-i-cinc anys. Per fortuna, aquí segueix Argia, un panorama de pluralitat que la premsa basca no va creure ni tan sols en els seus somnis.

En Argia es poden llegir temes i plantejaments poc olorosos. I això és molt, però hi ha alguna cosa més: gràcies a la petita estructura empresarial relativament petita del setmanari, des de la seu de Lasarte-Oria, que va deixar de ser des de fa temps una cova –a més de les aportacions de premsa–, existeix una oportunitat per a una organització més horitzontal de la societat i de les seves estructures, una opció que està sent aprofitada per l'actual equip de treball. Crec que no som pocs els que seguim amb atenció les aportacions i reflexions que ens arriben des d'aquest grup, siguin homes o dones. Quan la necessitat de models nous i revolucionaris està més encarnada que mai, a més de pensar, aquest tipus de testimoniatges donen alegria i esperança. A veure què diu la gent en Usurbil.