El sistema financer espanyol s'ha vist afectat per la mort sobtada del president del Banc de Santander, Emilio botí, una de les seves grans bases del sistema financer espanyol. Botí ha estat anomenat “emperador dels bancs” i “ambaixador de la marca Espanya”. Segons la revista estatunidenca Forbes, la seva fortuna ascendia a 1.100 milions de dòlars (uns 846 milions d'euros). El salari anual ronda els 3 milions d'euros i el fons de pensions els 25 milions d'euros.

Rico o pobre, la mort i el dolor ens igualen, però la vida abans de morir no. Els rics tenen més recursos per a retardar la mort o alleujar el dolor, i arribat el moment poden viatjar als Estats Units a la recerca de solucions, com van fer en el seu moment el president del Banc Biscaia, Pedro Toledo, l'empresari Luis Olarra o l'alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna, encara que van tornar en una caixa de fusta, a excepció d'Azkuna, que va morir a la seva casa.

Així que botí és igual que la resta dels ciutadans en la mort, però no ho ha estat en la vida. No hi ha més que veure el seu patrimoni, el seu salari i la seva pensió. Era precisament per ser ric, per la qual cosa tenia poder per a definir les polítiques dels governs. Polítiques que han impulsat la desigualtat econòmica en la societat. Les notes de mort dels periòdics sobre botí parlen de la financera, del banquer i del gran empresari, “un home compromès amb el seu poble”. Des del punt de vista del poble pla, no podem oblidar que ell –i altres representants del capitalisme– va concretar les polítiques dels governs, i va contribuir a una major desigualtat social i econòmica, a un major desnonament, més atur i més pobresa.