Jeanne Rolande Dacougna viu de prop la situació de les dones africanes negres, entre altres coses perquè és senegalesa i mediadora intercultural. En el seu treball final d'estudis especialitzats en igualtat i gènere, reflexiona sobre els canvis que la migració produeix en les dones africanes de la CAPV. “Les persones van adaptant la seva cultura, cadascuna porta la seva des del seu origen, però en arribar a un altre país cal adaptar la forma i els valors d'entendre aquesta cultura. En el cas de les dones estudiades, aquests canvis han suposat la construcció de noves maneres de ser que han adquirit nous valors i han deixat a un costat alguns dels quals ja tenien. Amb això d'aquí i d'allà, han construït una identitat transnacional que ha provocat un procés d'apoderament en les dones”.

Dacougna ha entrevistat vuit dones procedents de diferents països d'Àfrica Negra i ha conclòs que els canvis són costosos, la qual cosa costa adaptar-se a la forma de vida d'aquí. La majoria de les dones que migren ho fan per a reagrupar a la seva família, és a dir, ve primer el marit i després la dona. “En general, volen veure com és això. Estan contents d'haver vingut, però la vida d'aquí se'ls fa dura al principi, després es van adaptant”. Per a alguns, migrar és també una manera d'escapar de l'ambient: “Una vegada casats, molts es viuran a casa dels pares del seu marit i la seva sogra els ordena el que han de fer, no tenen llibertat per a moure's. Per tant, demanen als seus marits que els portin aquí”.

Hi ha qui ha perdut tant com guanyi, per seguir el camí emprès pel seu marit, ja que molts s'han vist obligats a abandonar l'ocupació i l'estatus d'alt nivell amb els seus estudis superiors als països d'origen. Un d'ells va dir a Dacougna: “M'agradaria continuar vivint a Àfrica. No vull dir que no hagi guanyat res, però fent balanç, crec que he perdut molt venint aquí. Allí estaria treballant, perquè tenia un lloc fix, en el que aprenia i m'agradava”. Un altre diu així: “Aquí la vida és molt dura, és molt difícil avançar. He descendit de grau perquè allí havia sortit a diplomar i treballava per a això. Però aquí no és el mateix, aquí treballes en el que pots”. Des del punt de vista laboral, l'entrevistat reconeix que al Senegal es valorava més a si mateix.

Estudis perduts

Pensen que, després d'estudiar al país d'origen, trobaran més fàcil el treball al nostre país, però d'una banda, l'idioma i la valoració dels estudis, per un altre, dificulten la tasca. Dacougna ha aclarit que la validació és un procés molt llarg i costós, i que en la majoria dels casos se'ls fa passar la prova d'aptitud. “És un drama, és gent molt ben preparada, però aquí estan en molt mal estat i no tenen forces per a començar a estudiar per a validar el títol. I sense això, és com si no tinguessis aprenentatge, no poden treballar en el que han après, la qual cosa genera un estereotip de migrant amb pocs estudis”. No obstant això, ha reconegut que al nostre país arriben poques dones amb estudis universitaris, ja que, a conseqüència de les colonitzacions, tenen més relacions amb França o el Regne Unit i freqüenten França o Amèrica del Nord.

La senegalesa Fatima Ndiaye va arribar a Bilbao després de cursar el batxillerat i, amb 18 anys, va cursar estudis universitaris en la capital biscaïna. No obstant això, les coses van ser més lentes del que s'esperava: “No sabia com funcionava el sistema aquí, si vens d'un altre país primer cal fer selectivitat. Això em va fer perdre els anys. Vaig haver de fer el Cicle Formatiu Administració i Finances i em va ajudar a millorar el castellà que havia començat a estudiar al Senegal”. Encara no ha acabat els seus estudis universitaris, però en finalitzar té previst fer un màster.

Alguns han perdut els seus estudis per no tenir papers: “Si has de sobreviure, abandones els estudis”. La “falta d'aprenentatge” fa que les dones de l'Àfrica Negra ocupin llocs de treball no qualificats i sovint sofreixen racisme.Per a treballar en les llars, per exemple, s'han imposat estereotips: que les dones negres no són tan afectuoses, que no poden cuidar bé a les persones, i que són més salvatges i rebels, perquè no accepten les condicions laborals d'algunes llars.En conseqüència, molts es dediquen al comerç, a les fires, a la fabricació de chirichas a les platges, a uns altres, a la indústria conservera en la costa, a la neteja i no al públic, a l'hostaleria…

Relacions de parella renovades

La migració de les dones negres ha provocat canvis en les relacions: reivindiquen que la parella ha de basar-se en l'intercanvi entre iguals. A Àfrica, per exemple, els homes en general no treballen a casa i, veient que els d'aquí fan cada vegada més, demanen als seus marits que participin en les tasques domèstiques, argumentant que estan en un nou entorn. Molts homes estan fent el pas, però com les dones tenen tan interioritzat que són els seus treballs, els costa demanar-los. “Se senten culpables que es moguin les fronteres de les zones que pertanyen a la dona i a l'home”, diu Dacougna. D'altra banda, pretenen integrar en el dia a dia el diàleg entre les seves parelles i les manifestacions públiques d'amor entre ells i els seus fills.

A Àfrica també s'estan donant canvis. Segons Dacougna, el fet que la dona tingui més accés a l'educació i vagi a la universitat canvia la manera de relacionar-se, de pensar i d'identificar-se. La major autonomia econòmica ha provocat canvis en la població jove.

Ndiaye pertany a aquesta nova generació, Dakar, nascut i educat. Aquí ha hagut de respondre a moltes preguntes i fer front a molts estereotips entorn del lloc que ocupa la dona a Àfrica, però ha assenyalat que la seva infància i adolescència no han estat tan diferents a la dels seus amics a Euskal Herria. “És la capital Dakar i allí hi ha una altra forma de vida en comparació amb el medi rural; en el camp algunes dones no van a escola, la majoria es dediquen a les tasques domèstiques, perquè tenen menys desenvolupament i recursos”.

Costums per a deixar-ho enrere

La mutilació genital és una dels costums que les dones d'Àfrica Negra han deixat enrere amb la migració, i també han començat a lluitar contra ella. “Saben que això és contrari als drets humans de les dones i en cap cas volen que els seus fills ho sofreixin”, ha explicat Dacougna.

També s'està treballant en contra de la poligàmia, molt arrelada als països africans, especialment els joves. En aquest cas, la poligínia consisteix precisament en el fet que el marit tingui més d'una dona. En molts països aquest model de matrimoni és legal, però segons l'intermediari intercultural, les dones joves deixen clar als seus marits que si el matrimoni no és monógamo, no es casaran, corrent el risc de ser solteres. “Com les dones es planten, sovint la parella signatura la monogàmia, però després l'home es casa amb una altra dona a través dels ritus tradicionals”. La majoria de les dones entrevistades per Dacougna (set de cada vuit) es mostren contràries a la poligínia. “Jo crec que una de les raons principals que fan que la família es dissolgui i es deixi als nens sols és la poligàmia. Molts nens es queden fora del sistema, perquè encara que la mare faci el que pugui per a mantenir al seu fill, el pare passa un mes aquí, un altre allà i el tercer en algun altre lloc, no pot. A més, la sida i altres malalties estan molt esteses a Àfrica i si la mare mor, els fills es queden a la deriva, uns amb l'àvia, uns altres amb la tia, amb la mare…”. Una de les entrevistades ha defensat la poligàmia, que ha viscut a casa, que al Senegal el nombre de dones és major que el d'homes, i que és egoista que un es casi i no doni opció als altres.

Al nostre país la poligàmia no és legal, per la qual cosa els homes es neguen a fer-ho si es parla de poligàmia. Han de buscar altres solucions: treuen un altre certificat de matrimoni que diu ser monógamo i una de les esposes –generalment la més jove– arriba com a esposa oficial; les altres es queden al país d'origen, s'alternen o venen amb visats de turista. Aquests últims es converteixen en migrants sense documents.

El valor de ser dona casada és una de les raons de la poligàmia. “Al Senegal, a pesar que avui dia les dones són més independents i treballadores, ja m'estan recordant que tinc 24 anys i no estic casat. Veig a tothom pensant en les noces i a mi, en canvi, no. Hi ha més pressió social, no sols de la família, sinó de la societat que mires al que fas”, diu Ndiay.

Maternitat feminitat

Segons Dacougna, el matrimoni es valora per tenir fills, però la maternitat té més significat per a les dones negres:“És la base de la feminitat, la feminitat es consolida a través de la maternitat”. És una de les coses que més valor té a Àfrica i com més nens hi hagi, més estatus tindran les dones. La necessitat d'adaptar-se al nou entorn, l'existència d'una xarxa més reduïda de suport a la infància i unes condicions de vida inestables han obligat les dones a tenir menys fills a Euskal Herria. No obstant això, a Dacougna li enfureix que hi hagi tants nens per les ajudes econòmiques: “És un estereotip que les dones han creat per a representar a les dones ignorants, incultes i dependents dels seus marits i no té res a veure”.

Els fills aquí educats són sovint africans per a la gent. “La societat basca ha de reflexionar i reconèixer que els nens negres que són aquí són bascos, que han nascut aquí, que només coneixen això. Els diuen que són africans i en part ho són, però aquí els han socialitzat”, diu Dacougna. La persona mediadora intercultural considera que en la nostra societat cal treballar molt per la diversitat.

La por és una sensació íntimament lligada al procés migratori de les dones negres. La majoria té intenció de tornar al seu poble natal, Ndiay per exemple, vol tornar a Dakar en finalitzar els seus estudis, però sent una certa inquietud: “Vaig sortir molt jove d'allí, viu només, soc una persona molt independent, soc propietària de mi mateixa, i és difícil tornar, perquè encara que no canviï de mentalitat, veus moltes coses diferents. M'adaptaré a la societat? Tens por”. Però no els falta valor i el jove senegalès el té clar: “En la vida, es tracta de provar”.