Madrid, 1 de novembre de 1700. Carles II d'Espanya va morir sense descendència i les potències europees van començar a competir pel tron que havia deixat: d'una banda, el borbón Filipe d'Anjou, que comptava amb el suport de França, i per un altre, l'arxiduc Carles, de la casa d'Habsburg, candidat de la coalició formada per la resta de potències. La Guerra de Successió va començar en 1701 i els territoris de la Corona d'Aragó es van posicionar a favor de l'arxiduc, per por de perdre els furs i a evitar l'absolutisme dels Borbons. Però perdrien la guerra, ja que en 1713, pel Tractat d'Utrecht, Felip d'Anjou (Filipe V) va ser proclamat rei d'Espanya. Encara que el Barcelona va aguantar fins a l'11 de setembre de 1714, el poder dels Borbons va arribar finalment a la ciutat.

Igual que en altres conflictes, molts perdedors es van veure obligats a abandonar la seva pàtria, fugint de la repressió borbònica. Però, on es van anar aquells migrants catalans que fugen de Barcelona i els seus voltants?

El lògic era dirigir-se als territoris controlats per la Casa d'Habsburg: Nàpols, Flandes, Sardenya, Sicília, Àustria, Hongria... Però en 1734 Felip V.ak va reconquerir Nàpols i Sicília, i els catalans que es van refugiar en ella van haver de tornar a escapar, aquesta vegada a Viena. La major part eren d'origen humil i, sense mitjans ni mitjans, s'havien mantingut errants als carrers.

Les autoritats de Viena, a la recerca d'una solució per a “netejar” els carrers, van decidir manar als catalans a algun lloc on no haguessin fet res. L'emplaçament triat va ser el territori recentment deposat a l'Imperi otomà, situat en l'actual zona de Zrenjani, a uns 70 quilòmetres al nord de Belgrad (Sèrbia). Els exiliats, a més d'alliberar-se del conflicte, van ser utilitzats per a repoblar la nova frontera amb els turcs.

Entre 1735 i 1737, prop de mil catalans van ser portats a la capital catalana pel riu Danubi per a la fundació del Nou Barcelona. Després de fer els plans, van començar a construir la ciutat i a plantar moreres. L'objectiu era que la principal activitat econòmica de Nova Barcelona consistís en la producció de seda i necessitaven mores per a alimentar els cucs de seda de les fàbriques.

Però aquell somni va acabar tres anys després. El conflicte entre els habsburgaleses i els otomans es va reavivar de seguida i la nova terra catalana es va enfrontar una vegada i una altra als atacs dels turcs. Per si no fos prou, els turcs van portar la pesta a Nova Barcelona i els pocs supervivents van fugir de la ciutat. En 1808 un incendi va destruir les restes de la ciutat i avui dia l'única pista que han deixat aquests catalans són els moreres plantades per a alimentar als cucs de seda.