I have a dream. Ha estat un d'aquests que es fan agulles. Al llarg del curs del riu Oka, sis remers remen a ple pulmó, acompanyats pel patró i guia Zuberoa, una noia de deu anys molt bruna, amb els ulls dolços i un somriure de neu, donant ordres als joves captius amb veu ferma i ferma: “La Yunca”. “Eroaaaan” “Bozuuuun”. “Retraa”. “Eskegiiii” “Hainkaaaak”. “Anem a dalt”. “Emon estriborreraaaa”. “Trinka baborreraaaa”. “Amaaaaaituuu”.

He vist amb emoció la capacitat i el valor que han demostrat els adolescents per a avançar en la immersió dels rems en l'aigua i en la força de la força. A les set, esperant les audaces ordres de la nena de deu anys, que marxava amb la meta en la barbeta, cega i sense rumb. Però mirant cap endavant, dempeus, sense desviar la línia de la frontera, el timoner: Zuberoa.

“Oh el nostre poble, què ets i on estàs (…) aixafat, ofegat, tacat, afeblit i acostumat a la violència, ja no tens valor per a enfortir el teu alè?”. Al costat de les veus profanes de Benito Lertxundi, em venen a la memòria els discursos estèrils i llagrimosos dels nostres polítics; les raons obscenes que l'economia caigués en el forat negre; la nostra insuportable dependència d'Espanya i França i la seva indignació cap a nosaltres: l'educació imposada, la sanitat degenerada, la cultura marginada i la lamentable situació de la nostra llengua.

Els bascos ens estem fent passar per algú durant massa temps. I no hem estat ningú. I si hem estat qui. Però aquest ser sempre està en el pensament de ningú. Perquè no estem units i perquè no podem demostrar a Europa que hi ha una massa social compacta darrere d'un projecte accessible.
I estem cansats de plorar, d'estar enfurits i de no haver aconseguit l'objectiu que volem aconseguir.
I he continuat somiant, davant el bell paisatge bucòlic d'Urdaibai, escoltant les fermes instruccions de Zuberoa, i m'ha somrigut als llavis, i per un instant m'ha semblat també que abans dels letons, abans dels catalans i abans de materialitzar el projecte Gure Esku Dago, han existit rederas teixidores que unien les mans, necessàries per a configurar un nou mapa històric-polític.

Un somni consolador, per tant, el de Zuberoa, que marca el camí, precursor de mans llargues i fortes, i que marca el rumb. Fusionats. Set del matí.