Hi ha una espècie de reticència entre una part important del col·lectiu per a acceptar la paraula líder. Està contaminat. Crec que per a aquesta gent aquest terme té un ressò prèviament negatiu. En les últimes dècades, segurament per les seves vivències soci-polítiques, el líder ha estat vinculat amb el líder opressor, en el qual hi ha hagut una associació equivocada. Jo dic que la figura del líder és indispensable en la nostra espècie animal i, per tant, en tota mena de col·lectivitats i organitzacions, com ho són el creixement individual i la interdependència amb el grup. Ja es pot afirmar que tenir un líder és una llei heretada genèticament per tots els grups primats. Es pot discutir el tipus de líder: si és constructor i vigilant, o viceversa, un tirà que està a servir a si mateix més que als altres.

Ja se sap que un bon líder ha de tenir algunes competències personals, però no entraré en això ara.

Allunyant-me del debat del concepte de líder, m'agradaria posar èmfasi en la comprensió del meu lideratge. Quan dic líder, em refereixo a una persona que, a més de les seves qualitats, aporta una proposta interessant, valenta, innovadora i factible. En dues paraules: el líder ha de ser constructor, tenir un projecte valent i innovador, i aquí arriben molt pocs, ha de saber dissenyar una estratègia per a dur a terme aquest somni.

Desgraciadament, m'he adonat d'una cosa. A Euskal Herria, el món del basc, el cooperativisme, la política i l'educació, almenys aquests quatre àmbits, estan clarament orfes dels líders (i de les propostes). No veig un líder amb projecte en aquests àmbits. Donaré quatre pinzellades.

Per a començar, en els últims temps, ha brillat en el món del basc algun relat suggeridor, una falsa epístola que no té cap pla. Indicador de la necessitat existent. D'altra banda, desconeixem quin és el projecte del cooperativisme basc, no ho saben i no hi ha veu per a difondre-ho. A més d'aquests dos, en la política no hi ha missatges interessants, ni missatges de pes, ni novetats. I l'últim apunt, en educació. Existeix un acord superficial en totes les instàncies: És molt important! Però no hi ha una veritable renovació pedagògica real que requereixi aquesta època, excepte alguna excepció.

I què tenim? Estructures i una experiència en els sectors esmentats. Tenim edificis que envelleixen, però són edificis que no es reavivaran per simple manutenció, grises i ombrívols. Ens fa falta obra.