La periodista anglesa Rose George es va sorprendre que en 2010 comencés a investigar sobre els pirates somalis amb la següent dada: Tenien segrestats allí 544 mariners.“Què està passant en el transport marítim, vaig pensar. Ocorreria en una altra indústria? Veuríem a 544 pilots desembarcats en els seus avions Jumbo durant un any en una pista? 544 conductors d'autobús? No seria possible”.
A partir d'aquest fil, George completa una radiografia de la navegació del segle XXI. Estudiant i cinc setmanes vivint en el gran vapor Kendal de la companyia Maersk. El que ho ha trobat porta per títol “El noranta per cent d'Edoze” i a continuació “La navegació: la indústria invisible que inclou els teus vestits, la gasolina per al cotxe i el menjar per al plat”. La traducció acaba de ser publicada en castellà (“El 90% de tot”). Es pot veure en Internet una breu presentació de l'autor en la secció dels famosos talks TED.
George vol mostrar en el llibre el que no es pot veure. “Al carrer li preguntes a qualsevol si coneix Microsoft i segur que sí, també al seu amo. Per contra, pregunti què és Maersk i ningú li respondrà, encara que Microsoft guanya tants diners”.
Maersk (en escriptures A.P. Moller – Maersk Group): 2.423 milions d'euros de benefici, 43.200 milions de negoci, 117.000 treballadors en el món, 600 vaixells, el 20% del Producte Interior Brut de Dinamarca.
En el transport per sobre de l'aigua tot és gegant. A tot el món el transport marítim s'ha reduït a quatre des de 1970 i continua creixent. Els temes que avui mouen 360 ports comercials dels Estats Units valen més de 80 vegades els que es van moure en 1960. En les mars del planeta viatgen uns 100.000 vapors en el carret de tots els sòlids, líquids i gasos que consumim els mundans.
George s'emporta 6.000 contenidors. Els vaixells més grans del món 15.000. “Pot transportar en el seu interior 746 milions de plàtans, un per a cada europeu”. Maersk posseeix 600 vaixells de càrrega. Els seus contenidors col·locats un al costat de l'altre formarien més de 11.000 quilòmetres, la meitat de la cintura de la terra; 7.530 torres d'Eiffel tombades unes damunt d'unes altres. La cua dels camions carregats amb contenidors de Kendal s'allargaria durant més de 100 quilòmetres.
I, no obstant això, el que és el motor del món globalitzat és desconegut per al ciutadà. En primer lloc, ningú que no sigui tripulant pot entrar en el vaixell. Tampoc en els ports. La gent no coneix aquestes meravelloses molles, les grues gegants, els vaixells de càrrega de major grandària que els edificis més forts. Es troben al marge de les estades quotidianes de la gent.
Fa quaranta anys els periòdics parlaven en capítols especials del trànsit dels principals ports, també al País Basc. Ara cal buscar informació en butlletins de pagament i pàgines web especials.
Ni tan sols els amos de la mar estimen la publicitat. “Al costat d'ells un banquer suís és parlador”, diu irònicament George. La patronal de naviliers grecs no dona ni el nombre de socis.
El contenidor TEU (Twenty-foot Equivalent Unit) de 6,1 metres de longitud és la clau de l'èxit d'aquest trànsit. 20 milions d'aquestes caixes estan travessant el món en aquest moment. Abans de l'obertura dels contenidors, el transport ascendia al 25% del preu de tot el que es transvasi per mar. Ara és un zero a l'esquerra. 20 cèntims d'euro al preu del jersei que ha realitzat una excursió de 5.000 quilòmetres, un centau d'una llauna de cervesa. “La mar és tan barat que el bacallà escocès és el més barat a la Xina”.
Qui posa en circulació la llei? Ningú... o els més forts. Si vas a més de 20 milles, entres en les aigües braves. Per a començar, la majoria dels vaixells que circulen en el trànsit són de bandera de conveniència: la bandera que porta no té res a veure amb l'amo, ni amb la mercaderia, ni amb la tripulació, ni amb el recorregut. Un d'ells mostra la tela de Panamà, un altre la de Libèria, o la de les illes Marshall...
Fa temps que van deslocalitzar els vaixells i amb ells els impostos i els mariners. Gran Bretanya, que en 1961 comptava amb 142.462 mariners i 1.268 vaixells de càrrega amb bandera dels Estats Units, avui a penes supera els 24.000 mariners britànics i el símbol dels Estats Units està representat per menys de 100 embarcacions. Les companyies acumulen els beneficis que obtenen dels desplaçaments de tots els nostres productes de consum en paradisos fiscals tan convenients com les banderes.
El mastodont com Kendal és manejat per 21 persones. Milagros de la informatització de contenidors. Rose George ha relatat que tenia oficials de Birmània, Romania, Moldàvia i l'Índia, i que tots els empleats menys un xinès eren d'origen filipí. A Filipines la gent sap anglès i és barata.
Mentre romanguin en alta mar, no tindran més autoritat que la del capità, com per a casar-se, per a reparar els seus disgustos o per a llançar-los a la mar després de mort. Poques dones viatgen en les tripulacions. A qui dirigir-se anit, després que t'hagi violat el porc?
Hi ha lleis marítimes, tractats internacionals. “La mar –diu George– fundi els papers. L'Oceà continua sent el lloc més salvatge del món. (...) Si ocorre una cosa dolenta en les aigües internacionals, aquí no hi ha ni policia ni responsable del sindicat per a demanar ajuda. Imagina que tens un problema, a qui has de dirigir-te quan et va contractar una agència de Manila per a un vaixell amb bandera de Panamà i capità de Xipre, propietat d'un americà, quan estàs en aigües internacionals?”
A George li emocionen les dures condicions de vida dels mariners, reconeixent que els de Kendal tenien millor sort que molts altres [el periodista no tenia al cap el que es permetrà a Maersk si no està bé] Adeu als telèfons mòbils i Internet, que només el 12% dels mariners del món tenen accés a qualsevol emigrant simple. Hores de treball inacabables. Estades portuàries especialment curtes. Sense serveis sanitaris en paquebots hiper-automatitzats.
I els pirates. Aquestes embarcacions compten amb sistemes de protecció per als atacs dels pirates. El robatori amb força en la mar és un dels millors negocis del món.
Tant els miserables pirates com els amos que guarden les seves preses en paradisos fiscals, fan un bon ús del que el cap de l'Exèrcit britànic va cridar sigui blindness: la ceguesa de la mar. La gent no veu amb quanta distància els ha portat gairebé tot el que consumeixen.
Recentment he tingut l'oportunitat de veure l'últim treball de Pierre Carles, un autor de documentals compromès. Sota el nom de Guérilla donis FARC, l'avenir a uneix histoire (guerrilla de les FARC, el futur té història), proposa un relat renovat del conflicte armat que ha... [+]
En 2011 va esclatar el poderós moviment del 15-M, que va posar en destrets al Govern català. Entre altres coses, en aquella ocasió la Policia es va abalançar sobre la indignada acampada de la plaça Catalunya de Barcelona i va assetjar el Parlament el dia en què els... [+]