Mai tornaré a llegir Cent anys en solitud. Si no tornaràs als llocs on vas ser feliç, llavors no m'acostaré més a Macondora. És millor no conèixer personalment els mites, per si de cas... No cal recuperar les relacions amb els llibres que ens van fascinar als 16 anys. De totes maneres, no seríem el mateix sense llegir aquest llibre.

Com dir-ho. Una vegada llegits, mirem el món d'una manera més ximple, i crec que no ha estat per a malament. Cent anys sense publicar en solitud, el món seria un lloc més gris i trist. Per tant, es pot dir que aquest llibre ha millorat el món, encara que sigui en una petita mesura. No obstant això, Gabo va estar a punt de deixar d'escriure la novel·la perquè no trobava un bon començament, ja que els personatges no li venien al capdavant i no tenia diners per a satisfer les necessitats del dia: els seus dos fills i la seva dona, però sense ingressos. Havia d'obstinar el seu cotxe i els seus estris per a poder continuar escrivint, submergit en l'eixelebrada carrera contra el rellotge, conscient que la pobresa de la seva família s'agreujava, però sense poder abandonar la seva maleïda funció.

L'ajuda dels seus amics va ser decisiva, literalment, i pel bé de la literatura. Entre ells, Jomi García Ascot i María Luisa Elio eren els més pròxims, encarregant-se dels fills de Gabo i aportant a la família García-Márquez els mitjans de vida del dia. Com és sabut, Cent anys en solitud està dedicada a aquesta parella.

María Luisa Elio va ser la primera que va llegir el manuscrit, frase per frase. “Si vols, el llibre és teu”, va reconèixer Gabo. Tot això va succeir en 1965 i a Mèxic, lluny de Colòmbia, però encara més lluny de Pamplona. Pamplona? Sí, María Luisa Elio era de Pamplona, filla d'un advocat republicà. Després del cop feixista de 1936, el seu pare va haver d'amagar-se durant més de tres anys en un racó fosc i estret de la residència d'ancians La Meca, tancat en un armari. A uns 200 metres de distància, escoltava cada matí el soroll dels afusellaments en les muralles de Gaztelubide.

Acabada la guerra, es va reunir amb la seva família a París i es van exiliar a Mèxic, sense sospitar que 30 anys més tard arribarien els veïns de García-Márquez. La petita María Luisa Elio no podia saber que es convertiria en una còmplice imprescindible per a la solitud de cent anys.

Potser sense aquella dona pamplonesa –exiliada pel cop feixista del 36– avui no tindríem ocasió de llegir l'obra mestra de Nadal.

I el món seria pitjor o pitjor. Potser.