En les eleccions europees no s'ha esmentat bastant el deute, encara que molts pensen que és un de les principals dades que condiciona tot el que va des de la geopolítica fins a les incapacitats quotidianes de la gent: l'enorme deute públic contreta pels estats. A París, l'endemà de les eleccions, poden parlar dels forats de la caixa forta de l'Estat.

El president del Secours Populaire, Secours, vermell laic a França, Julien Laupete, per al qual els beneficis de la vetllada seran per a aquesta institució, i l'actor Christophe Aleveque han organitzat un acte per a celebrar el deute entre riures i vals: “La fête de la dette”, festa del deute. Prop de la zona de La Villette, l'esdeveniment se celebrarà en 104 espais artístics a partir de les 19.00 hores del 31 de maig.

Cristophe Aleveque (1963) és un actor molt conegut a França. Des que en 1991 va començar a presentar l'humor salat i polititzat en solitari, ha realitzat radi, teatre i cinema, a més d'articles i llibres publicats per escrit. Sovint ha estat convidat a la televisió. Emmarcat a l'esquerra, a més d'atacar a Sarkozy, han estat provocats amb èxit per la nova dreta cristiana de França.

Aleveque conduirà el “Li tour de la dette en 80 minutes” que es veurà en la primera part de la festa del 31 de maig, la volta del deute en 80 minuts. Comptaran amb la presència de prestigiosos economistes i sindicalistes, entre els quals es troba l'escriptora i altermundialista Susan George, que acaba de publicar el llibre. A continuació s'anuncia el ball, barrejant l'ambient dels guinguetes populars de l'antic carrer de París amb happenings, exposicions, participació de convidats especials, menjar i beguda, etc.

“Volem analitzar junts –diuen en la presentació del programa– aquest nus que han anomenat ‘el problema del deute’ sense atabalar-se ni espantar-se. Perquè diuen que és complicat, avorreix o espanta a la gent. Nosaltres intentarem comprendre a qui li corre el ‘deute’ i a qui beneficia, rebentar les evidències, desmitificar les creences corruptes de sempre, donar puntada a la culpabilitat que portem, destapar els errors, subratllar les paradoxes, perquè no ens diguin més: ‘Tranquils, nosaltres ens ocuparem, vosaltres aneu al carrer a jugar’.

Un acte lúdic-reivindicatiu que, entre moltes altres organitzacions, ha secundat també el grup altermundista ATTAC (“Solidarité, festivité et civilité! Voici notre trinité!”) és una associació Coopérative Direction Humaine donis Ressources (DHR) que s'ha proposat: “Posar en contacte el món de l'art i de l'educació popular, organitzant actes públics, ateliers, projeccions/debats cinematogràfics”. La cooperativa DHR ha llançat recentment el documental “La dette”, realitzat pels realitzadors Nicolas Ubelmann i Sophie Mitrani.

Els Estats deuen, els rics tresors

Parlant dels deutes dels estats, fins fa poc la gent d'Europa pensava en els països pobres del món. Des de 1990, la Comissió per a l'Eliminació del Deute del Tercer Món (CADTM en les seves sigles conegudes en francès) defensa als Estats del Sud del Món perquè eliminin el deute il·legítim assumit per les seves autoritats. No obstant això, l'estratègia utilitzada per a gestionar la crisi de 2008 ha obert la vista a molts: com s'ha acumulat avui tant de deute dels estats que retallen totes les proteccions socials als seus ciutadans?

L'associació CADTM ha reclamat des de fa temps que se li demani una auditoria del deute dels països pobres. Quan va començar com una crisi financera i el que veritablement és una crisi sistèmica va enfonsar Grècia, gràcies a les receptes de salvament de la Troica, es va començar a parlar de la necessitat d'auditar el deute públic d'aquí. El parisco voldria fer un pas golf en aquest camí d'aflorar l'oculto.

L'economista Thomas Coutrot, que participarà en el debat, ha explicat que cal llevar de l'esquena als ciutadans la culpabilitat del deute públic: les hores de treball són poques, les vacances són excessivament llargues, la despesa en ajudes públiques és massa gran, etc. “Amb aquestes mentides han pretès tapar que els culpables del forat que té l'Administració són les empreses i els rics de baixar impostos, lligats per la indiferència dels responsables polítics enfront de l'especulació”.

El filòsof i magistrat del Tribunal de Comptes francès Patrick Viveret també participarà en la festa del 31 de maig, que se celebrarà a Londres. “S'ha pogut veure en el Tribunal de Comptes que en els últims deu anys l'Estat ha perdonat 100.000 milions d'euros en impostos de l'una o l'altra forma a França. En favor de qui? Sens dubte pel bé dels més rics. Després d'haver guanyat més diners, els rics tenen el poder de lliurar diners a l'estat en deute. Per tant, han guanyat dues vegades: primer amb pagar menys imposats, el segon cobrant interès a l'Estat pel seu deute”.

En canvi, els que menys guanyen, tenen una doble sanció. D'una banda, tenen menys serveis socials perquè l'Estat cobra menys imposats. D'altra banda, ha de contribuir amb els seus impostos a pagar a l'Estat els interessos del deute públic. No et queixes si ets massa pobre per a pagar impostos directes, sobre sous, perquè tu també pagaràs amb l'IVA que carrega tots els productes i serveis.

L'endeutament dels Estats occidentals està en el cor de la creixent desigualtat entre els ciutadans. L'economista Pierre Larroutourou explicarà a París per què el deute econòmic i social es van entrellaçant. Des de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, els salaris dels ciutadans occidentals han anat disminuint en el conjunt de l'economia, sense parar han augmentat tant el deute privat com el deute públic, i no obstant això, els guanys de les grans corporacions i les famílies més riques s'han disparat.En els
15 països més forts de l'Oest, els sous perduts dels treballadors entre 1976 i 2011 suposen el 150% del Producte Interior Brut (PIB), que han anat al mercat financer i als paradisos fiscals.

Es diu que Henry Ford ho ha dit en la dècada de 1930, només enmig de la crisi que ha superat aquest segle XXI: “És bo que la majoria dels ciutadans d'Amèrica no sàpiguen com funciona realment el sistema bancari, perquè si ho sabessin, demà al matí esclataria la revolució aquí”. A París, el 31 de maig, és difícil que s'encengui una revolució. No serà poc una mica engreixar la coberta de mentides dels últims 30 anys? Rient i valseando, a més.