Qui va ser aquell romàntic que tan jove va morir, Georg Trakl, que ja tenia una cama en l'expressionisme, el geni de la descripció? : “Pacients cridant a l'hospital./ La nit agita les plomes blavoses./ Sobtadament / La pluja cau per la teulada”. La literatura construïda amb imatges de la frontera és de frontera. Enfosquiment, demència, tardor i naturalesa romàntica es barregen amb idees més experimentals, una cosa inimaginable. Tal com subratlla Beñat Sarasola en el seu pròleg, “la poesia de Trakl sembla, igual que l'obra d'altres artistes de l'època, que, amb la impaciència que transmet, es va avançar als fets. Traqul va morir en 1914, en vespres de les tragèdies que vindrien en els pròxims anys i dècades”. Va ser, doncs, un dels quals va obrir la porta d'una revolució estètica. En la literatura alemanya va fer el camí a Bertolt Brecht, Paul Celan i companyia. Rainer Maria Rilke va dir en la mort de Trakl: “Wer mag er gewesen sein? Qui va ser?”. Doncs res més que un escriptor efímer que va ser un pont entre els vells i els nous temps. Però una obra tan curta amaga moltes coses. Les drogues i la tristesa van portar a l'escriptor fins a tal punt que va explorar noves terres, deixant de costat les del segle XIX.

Els amics li veien un aire aristocràtic en Traqul i en la seva decadència. L'austríac va ser un noble clàssic, borratxo i drogat cor que el món exterior li va desbordar. És inevitablement clàssic –així li van ensenyar en el gust austrohongarès–, però també sa plàstic i modernament especial. Sorprèn el lector amb imatges brillants, creant una nova realitat que conté l'aire de l'irracional en l'àrea d'il·luminació de Rimbaud: “O a la nit els pastors els canten i els donen cérvols/ Al foc, l'antic dol de l'arbreda,/ Els ballarins pugen una paret negra;/ Les banderes d'escarlata, les riallades, la bogeria, les trompetes”.

El món interior del poeta, l'expressió, va més enllà de la realitat. I aquest món interior és més concret que una impressió passatgera. D'aquí ve que la poesia de Trakl acabi per semblar-se més a un somni que a la realitat: “El solitari camina al llarg de la silenciosa mitjanit./ El nen es desperta confús, amb la cara caiguda grisa en la lluna”. El poeta desemparat alterna bellesa i obsessions. És fosc i clar, en una gran al·legoria de la vida, on el paisatge és subjectiu i decadent, com l'home.