Sempre comences a parlar del teu pare, abans que de tu mateix…

Abans que jo va ser el nostre pare, no hi ha dubte. Miguel Jimeno Lahidalga. Sense ell no era més que jo. Però jo no soc pintor perquè el meu pare va ser pintor, sinó perquè la meva afició es va encendre dins. Des de nens, vaig començar a dibuixar i a pintar. Allò em fotia. I fins als millors regals del rei eren pintures i llapis, preferia molt més que altres joguines. No sé si la meva obra és vàlida, si serà vàlida en el futur, però no m'importa. A mi em toca pintar, pintar amb afecte, gaudir mentre pinto, fer el que sento dins. No consento que ningú em dirigeixi el meu treball, que ningú em digui el que haig de fer. Per això he portat al meu pare primer de tot. Sense ell –he dit– no seria el que soc, perquè em va donar la llibertat de fer el que sentia. Mai em va obligar a seguir el seu exemple. Quant al meu pare i mestre, li agraeixo, sobretot, la llibertat que em va donar.

Llibertat...

Sí, a tots els alumnes que deixava lliures. Va ser professor a l'Escola d'Arts i Oficis de Vitòria i va donar llibertat a tots els pintors. Tots li volien molt. Carmelo Ortiz d'Elgea, per exemple, va conèixer al meu pare en aquesta escola quan tenia dotze anys. Carmelo va anar a dibuixar i diu que va ser el principi de l'aventura. Per sobre de tot, Carmelo apreciava la llibertat del meu pare. I la mateixa opinió tenien Juan Mieg, Juan José Urraca o Joakin Frare... No sé si és de dir jo, però va ser un dels precursors de l'art actual a Àlaba, encara que els que dirigeixen el sentit de l'art el tenen oblidat, almenys en part. No obstant això, els mateixos pintors sempre ho van tenir en compte. En 1965, per exemple, li van fer un homenatge i li van comprar un quadre. La hi van donar al museu d'aquí.

Les pintures i els llapis que vas tenir a mà des de petit…

I aquarel·les. I com el meu pare era pintor a casa, vaig tenir l'estímul de pintar. Vaig fer un gran progrés en molt poc temps. Als catorze anys vaig fer la meva primera exposició. Vaig ensenyar les aquarel·les. Després em vaig lligar a l'oli. I des de llavors he continuat en les dues. Des de petit vaig començar a traçar línies corbes. Aquesta és la meva obsessió! Pintava des del natural. A vegades, quan estava sol, unes altres, amb el meu pare. En pobles petits o en el camp. Tenia vergonya, treia les coses i em posava a pintar, perquè ningú em veiés.

A Barcelona et desvergonyiments…

Sí. Vaig ser a Catalunya al setembre de 1951. Barcelona era una gran ciutat i vaig començar a pintar al carrer. Vaig començar primer al carrer Bisbe d'Irurita, en el barri gòtic. Hi havia allí menys gent que en les "Groselles"! Vaig fer la pintura, però no vaig ficar a ningú en ella. La pròxima vegada que vaig fer el quadre Loreen Arranbla, vaig començar a ficar persones: eren figures humanes, en moviment. El que m'enrojolava en les ribes d'Àlaba, em desvergonzé a Barcelona. Sempre hi havia gent per allí, sempre gent al carrer. M'envoltaven mentre pintava, però eren molt respectuosos amb el meu treball, em deixaven lliure la part davantera perquè pogués veure sense cap problema el que anava a pintar. Els catalans estaven acostumats, molt acostumats, a veure als artistes al carrer, a pintar. Quan vaig perdre la vergonya, es va acabar. Vaig començar a pintar d'un costat a un altre a Barcelona: port, platges, banyistes… Tot! Quines belles places! Plens de jardins! Eren llocs alegres, sense pedres, sense ciment i amb ciment!

En tornar a Vitòria…

Vaig sortir al carrer a Vitòria, perquè m'havia acostumat a això a Barcelona! Vaig pintar a la Verge Blanca pertot arreu! No tenia por, la vergonya que vaig perdre a Barcelona. No obstant això, treure els embalums i posar una cadira al carrer era sempre una petita gesta. La gent em mirava estupefacta. “Però què ha de fer això?”, com deia. Començava la pintura i m'envoltava la gent, fins i tot em posava davant, la qual cosa m'impedia veure. Una vegada –la pitjor experiència que he tingut en la meva vida–, vaig començar a pintar les barraques del carrer del Prat en les festes d'agost: els cavallets, la sínia de l'altre, els nens pertot arreu… Jo envoltat de gent, com si fos un xerraire. Si us plau, els vaig dir que em deixessin veure-la, que no m'equiparessin. Més d'un d'ells s'havia posat de mal humor, quina cara tan estranya! Esbozé un esbós com vaig poder, mirant entre els seus caps, braços i cames, i vaig marxar a casa. Allò no era una sortida!

Has estat un furibund pintant Gasteiz…

No sols Vitòria… A vegades em marxava d'aquests llocs típics: La plaça de la Verge Blanca, la plaça del matxet… Per exemple, vaig pintar una casa de sis plantes que es va aixecar en la costa del Resbaladero. No es corresponia amb els edificis de la zona. Una hipocresia! Els polítics de torn no van ser de gran ajuda: Fins a l'enderrocament de la vella plaça de Proveïments hauria estat ordenat per algun!... Alguns edificis nous em van anar agradables. I els vaig pintar. L'entrada al cinema d'Araia, per exemple. Ho va fer un artista local –una jove–, que ho va fer molt barat. No en va! Després li van pagar una fortuna a un “geni” de l'exterior perquè construís un edifici modern. Ho havia fet!

Ja has pintat Vitòria, també has fet un treball de reportatge…

El meu objectiu no era això, mai ho ha estat. M'agradaven aquests llocs, els típics i altres. Em dol deixar que desapareguin els vells llocs. En això estic d'acord amb el sentiment que el director de cinema Jacques Tati mostrava en El meu oncle [Mon oncle, en l'original]: en la pel·lícula, el piquito derrocava un edifici clàssic perquè després aixequessin una espècie de caixa modernista. En el Play Time era el mateix: El París clàssic no es veia més que en les vidrieres dels edificis moderns! Mai! Així que vaig estar fent esborranys de Vitòria, sempre en l'aquarel·la. Molts dels racons que apareixen en les pintures fetes en aquella època s'han perdut per sempre o, com és evident, tenen avui un aspecte totalment diferent.

Els llocs són la font de treball... No sé si dir “font d'inspiració” val…

La inspiració pot ser molt variada… Pot ser una alegria, una tristesa… Pot ser una cosa que has vist, alguna cosa que t'ha pegat, perquè era preciós, o lleig. La pintura i el cinema són les meves grans aficions, i moltes vegades he begut del cinema, el cinema ha estat la meva font d'inspiració. Quan vaig veure un americà a París [An American in Paris, Vincente Minelli], el valet final de la pel·lícula em va emocionar molt, i crec que l'aquarel·la del carrer Dada la té d'aquest ballet, encara que vaig fer l'esbós des de la casa Llosa d'aquest carrer. D'altra banda, pintar figures humanes en moviment, vaig aprendre a fer-ho en la Rampa de les Flors de Barcelona, d'aquí la tendència… Jo sempre faig esbossos des del natural. En cas contrari, prenc notes creatives. Al principi les feia en l'aquarel·la. Malgrat els advertiments, en diverses ocasions semblaven ser l'última versió, almenys així podien aparèixer. La majoria de les vegades, no obstant això, utilitzo llapis de colors per a fer els esbossos. A continuació, solc repassar amb retolador o bolígraf. Quan no vull color, utilitzo el retolador negre, el bolígraf o o el llapis. Sense ratllades, difícilment podria ser-me jo! Tinc dos olis, només dos, fets directament, sense ratllades prèvies.

La teva obra és una mostra de la teva biografia.

És fàcil fer una biografia de la meva vida a través de la meva obra. He pintat els racons pels quals he caminat, des de petit; les persones que m'han succeït al meu costat, és a dir, la meva família i els meus amics… I, sobretot, l'he pintat en llocs que solc freqüentar: restaurants, concerts, trens… També vaig pintar la meva pròpia mili per a curar les cols. No soc ni un soldat ni un soldat, però va ser part de la meva vida… Odi les guerres. Encara record, jo nen i a Bilbao, com ens van bombardejar les cases nacionals. Nosaltres, ficats al llit en una habitació, homes, dones, nens. Terrible!... Només aquella habitació i l'escala van quedar intactes! Em va causar un trauma tremend…

També ha rebut premis. Què tens aquests premis?

Jo vaig començar a fer aquarel·les, i l'aquarel·la m'ha donat els més contents, premis i elogis de la crítica. El meu treball ha estat seleccionat en diverses ocasions en els concursos més importants de l'Estat. Existeix un llibre didàctic, per exemple, titulat Taller de les Arts [Taller de les Arts]. Data de 1980. En l'apartat dedicat a pintar flors en l'aquarel·la, per exemple, em van posar com a model, al costat de Velázquez, Zurbaran, Monet, Van Gogh, Picasso, etc. Era un artista d'ofici. Coneixia l'oli i l'aquarel·la a fons!... Sí, vaig començar amb aquarel·la, però l'oli també m'ha portat bons premis i crítiques… De totes maneres, no m'agrada definir-me com a aquarel·lista: soc pintor i he treballat tota classe de tècniques, com a aquarel·la, oli, acrílic, gouache, dibuix, etc.

Era el dibuix. Aquesta ha estat la teva professió…

A més de la pintura, dibuix. Dibuix publicitari, si ho desitja. Però he fet de tot, afixas, portades de revistes i llibres, dibuixos de mobles… És cert que durant 41 anys vaig treballar en l'empresa Mercedes Benz, dibuixant. Cotxes, autobusos, furgonetes, fàbrica… això és el que m'ha donat menjar. El meu difunt pare em va ensenyar a fer-me perspectiva. També em va ensenyar a dibuixar mobles perquè l'ajudés en el treball. De fet, més d'un moble de Vitòria li demanava que dibuixés els seus mobles, i quan jo l'ajudava, entrava diners extra a casa. Una vegada el meu pare se'n va anar a Madrid. Tenia una excusa per a una exposició i va passar allí la setmana. Doncs bé, aquella setmana la vaig substituir jo a la Casa de Bonilla [que havia estat una coneguda casa de mobles a Vitòria]. Sens dubte havia fet el meu treball amb tota correcció. Almenys, van dir que m'havia despullat dels nusos més difícils.