Les dones en els carnestoltes d'Euskal Herria
- El carnestoltes és una transgressió, una transgressió, una ruptura. Ocultem la nostra identitat i passem a ser una altra persona, ens transformem en una altra cosa. En la disfressa esborrem la nostra identitat quotidiana i, durant una estona, juguem a ser una mica més. Deixem de ser individus comuns que viuen encadenats en el dia a dia i passem a ser disfresses de somnis i malsons. Deixem una avorrida honestedat i l'anonimat ens dona l'oportunitat de ser valentes, provocadors, desvergonyits, transgressors.
D'Orense a Dalmatia i de Sardenya a Navarra s'ha estès el costum de disfressar-se d'os dur, de colorit amb les branques, de joaldun bulliciós o de dansaire elegant. I dona. La dona, o almenys la seva imatge, apareix una vegada i una altra en els carnestoltes. Als homes els agrada disfressar-se de dona, una dona noble angelical o una cortesana lasciva, el travestismo és deliciós per als homes. Vestit, amb perruca, llavis pintats i tetilla, el carnestoltes ofereix a l'home una oportunitat per a vestir-se de dona sense qüestionar la seva virilitat. Una identitat d'home, sense preocupacions per violar la seva dignitat de gènere. Fins i tot pot servir per a reivindicar la virilitat. Sí, la imatge de dona és habitual en els carnestoltes, si el que encarna és un home.
Una altra cosa és que la dona participi en la festa de la disfressa. Formulem la festa de disfresses com un districte exclusiu per a homes. El ritual que embenem com a alliberadors l'aprofitem per a enfortir la posició hegemònica dels homes en la societat. Podem trencar amb el ritme de treball a través dels carnestoltes; què dir de la serietat, l'ordre, el silenci, la mansuetud... Però la distinció de gènere és intocable. A través del carnestoltes vam demostrar que som capaços d'endevinar els límits de la fractura, de posar límits de gènere.
La llibertat del Carnestoltes s'equipés a la vella democràcia d'Atenes. Era políticament pioner el dret de tots els ciutadans a participar en les decisions de govern en el sistema grec. Però els ciutadans eren homes lliures, les dones i els esclaus no tenien bitllets per al sorteig. I aquí mateix tenim posat el cep. En alguns carnestoltes que volen reivindicar el pedigrí de la festa tradicional, enmig del caos continuen inventant normes, normes per a poder continuar practicant l'exclusió de gènere, en nom del ritual, la simbologia o la tradició. Quan i en el mateix temps en què la presentem com no normativa.
La disfressa és una acció transformadora. L'encanteri no dura molt, fins que el rastre de l'embriaguesa s'esvaeix unes hores, com a molt uns dies. Però en aquest moment de màgia, la transformació de la pela ens ofereix una nova identitat. Vestim una nova personalitat que no té res a veure amb el que fins llavors ha estat nostre i ens disfressem com si mai haguéssim estat més. La disfressa no té molt a veure amb nosaltres, no és el nostre, i a més de grandària, no s'assembla a nosaltres.
La trena retrògrada és absurda quan es posen límits de gènere per a vestir unes certes disfresses. L'incomprensible en qualsevol context es converteix en una cosa absurda en els carnestoltes. Una bona estratègia per a intentar matar un carnestoltes és que l'Ajuntament organitzi una desfilada. Un altre, establir normes de disfressa. Gràcies a les dones a les quals el carnestoltes ha donat accés a la majoria dels carnestoltes.
Txosnen eledun Eider Castañedaren hitzetan, Marta Ruiz de Alda alkate erregionalistak "autogestioarekin, jai herrikoiekin, euskararekin, feminismoarekin zerikusia duen espazio oro debekatu nahi du".
