La troica (ELGA, FMI, UE) ha estat recentment a Bilbao amb representants de bancs i empreses multinacionals com les màximes executives dels governs de Madrid i Vitòria-Gasteiz. Això ha provocat una protesta sindical i social de milers de persones que s'han sumat a la protesta. Els agents consideren una provocació que els responsables de la crisi econòmica i financera que ha provocat l'atur, la pobresa, la precarietat i la desigualtat social s'hagin desplaçat a terres basques el 3 de març. Un petit grup de manifestants ha optat per la violència contra seus de grans empreses i hotels, locals i mobiliari urbà. Els convocants de les protestes han assegurat que no tenen "res a veure amb" aquests actes. Les institucions i partits polítics no han esperat ni un segon per a condemnar els fets i demanar a tots els altres la seva condemna i repulsa per això.

Una vegada més, ha sortit a la llum el debat sobre les diferents violències que s'han produït. És curiós, els partits i institucions comencen a cridar quan la violència no arriba més que del moviment popular. Per a ells, pel que sembla, les mesures econòmiques imposades per la troica no són violència, a pesar que milions de persones són llançades a l'atur, a la pobresa i a l'exclusió. És més, en lloc de condemnar, han convidat, secundat, acollit i aplaudit als seus representants a Bilbao. Això és la violència estructural del capitalisme. Aquesta és la violència que defensen els governs tradicionals. Això és la violència provocadora. No trenquen aparadors ni mobles de carrer, però els qui tenen sous i dietes milionàries maten a la gent d'atur i fam. Ells són els violents, encara que siguin de garduña. I, per descomptat, generen desesperació i empipament. Per això, encara que no porten caputxines, són ells els que s'encarreguen que un petit grup de manifestants ataquin els locals comercials i el mobiliari del carrer.