Vaig sentir la balada dels diners en el trobador del carrer, amb la guitarra a la mà: “Puc cantar i dir / no estic per diners aquí / encara que demano unes monedes / per continuar cantant al carrer”. La vaig veure cridar, passar la gorra, dient: “Afortunadament, les coses que faig per diners són dignes de confessar-se. / Tenim diners en el món, encara que els principals dirigents / autoritats diguin el contrari”.

I sí: treballem molt sobre l'economia, tractant de donar un valor a les coses (i un). Com Brecht indica en la cançó del Comerciant: “Jo no sé què és l'arròs / no sé més que el seu preu”. No obstant això, encara que a vegades no sapiguem més que qüestions econòmiques, és difícil reconèixer el sou que rebem. El salari és tan lliure com el vot, tan lliure com tabú. La confidencialitat ens fa sentir-nos propietaris d'informació privilegiada quan algú ens diu quant guanya la síndria o la pròpia. Se'ns fa el paladar. Belarrigozo.

El trobador té raó: “Amb o sense diners, no cessa de fer tombarelles, fins i tot sota paraigües”.