UNA VEGADA explicava a un periodista que en Argia havíem retallat un 14% dels salaris en 2012. O repartir la pèrdua o reduir el nombre de treballadors, que no hi havia res més. “autoexplotació”, em va allargar. "Supervivència", vaig replicar. En sentir la proposta d'Adegi, em vaig recordar d'aquella xerrada.

Nosaltres tenim molt en compte aquests valors que ens ha transmès Adegi: participació del treballador, confiança, comunicació, transparència, acord... Són claus per a qualsevol empresa que vulgui ser reeixida o competitiva, imprescindible per a aconseguir objectius, per a la satisfacció de la persona... I estan vigents en moltes empreses, en la qual el capital és el principal o en la cooperativa. A vegades bé, a vegades regular i a vegades malament. En els últims quinze anys s'han repetit més de mil cursos i jornades en l'àmbit empresarial i de la gestió.

Per això és bastant sorprenent que Adegi faci ara públic aquest tema com a notícia, i potser hi ha novetats, però no almenys en les explicacions que donen en els vídeos que publiquen en el seu web. El president d'Adegi, Pello Guibelalde, en el seu discurs de presentació va exposar un concepte clau en tot això: “Estem disposats a parlar també dels resultats”. En aquesta cultura tan estesa, el management succeeix amb freqüència, es parla de tots els valors esmentats, de la distribució dels preus i beneficis, ja que el cap sol pensar que aquest repartiment va en el salari, sigui com sigui el seu benefici. Molts pensaran per què Adegi no va fer una proposta d'aquest tipus, per exemple, en 2003, quan els valors als quals es refereix estaven volant en el món de la gestió.

Al final de la seva intervenció, Guibelalde va llançar una altra de les claus principals: “L'objectiu final és que les nostres empreses i empresaris han de continuar sent el motor i la base de qualsevol activitat de generació d'ocupació, benestar i riquesa social”. L'empresari fa referència clara als treballadors, si n'hi ha, en la paraula empresa. I aquí està una de les claus de l'última reforma laboral i de les retallades de drets dels treballadors, que atorga a l'empresari la capacitat de decisió enfront de la falta d'acord.

Per això, aquest discurs d'Adegi ara ve coix perquè les reformes laborals han portat el poder al seu costat i, en definitiva, perquè deixa la decisió final en mans de l'empresari. No és d'ahir al matí el conflicte de les relacions laborals, que al llarg de la història s'ha dirigit amb poder i força, i continua sent així per a la majoria de les persones del món. Si es va guanyar un grau de democratització de les relacions laborals, va anar principalment per la pressió dels treballadors i treballadores organitzades pels sindicats. Després –animant el fantasma del comunisme–, treballadors, empresaris i estats van entendre que l'acord era més fructífer que la imposició per a tots. Aquesta és la història de les relacions laborals a Europa en els últims 60 anys. L'essència de l'Estat del Benestar que any rere any s'està enfonsant. I s'enfonsa, fonamentalment, perquè les principals forces del capitalisme creuen que la clau de la riquesa està en l'empresari; que les reivindicacions dels treballadors són contràries a la competitivitat i, per tant, retallant els seus drets, que anomenen flexiseguretat, milloraran la competitivitat i augmentaran el creixement econòmic i la riquesa.

La història no es repeteix, però els seus ensenyaments són claus per a avançar més que cap enrere. I s'ha retrocedit amb el model de relacions laborals que s'ha desenvolupat a Espanya. De tot es necessitarà per a sortir de la crisi, un dels primers és fer callar als qui diuen que cada any començarem a sortir de la crisi, especialment a les autoritats. I també posar en marxa aquests valors als quals es refereix Adegi, perquè si es fa de debò millorarà molt la situació. Koldo Saratxaga i el seu model NER (Nou Estil de Relacions) mostren clarament la seva eficàcia, sobretot quan es comparteix el poder, la gestió i els beneficis, i –una altra pista– això és el que més ocorre en l'economia social. Serà necessari un nou pacte social entre els treballadors, els empresaris i els governs. Els sindicats també hauran d'adaptar-se en diverses ocasions, perquè ser competitiu és imprescindible per a sobreviure. Caldrà encertar en tot i en més ocasions. Però mentre això ocorri, negar als treballadors el dret a organitzar-se i lluitar de la manera que ells estimin oportú no és ni legítim ni real.