Txepetxe (José María Sánchez Carrión) ens va portar fa 25 anys el programa Un futur per al nostre passat. Perquè aquell futur és el present. En el programa Hiztunpolisa, Jon Sarasua ha posat en comú el passat i el futur. En la polis s'han col·locat parlants del basc i s'han descrit les circumstàncies en les quals es troben. Algunes premisses són: “El basc viu en la polis, però la polis prioritza la gestió general de la ciutat. El basc ha d'entrar en la polistica per a poder conviure amb altres llengües de la polis. El que necessita el basc no és la despolitización, sinó la repolitització. És clar que es basa en una estratègia política encertada”.

Els parlants del basc hem d'establir la casa del basc. És més, a més de consolidar la casa, tenim que(n) teixir(n) les cases de polis, les xarxes socials del basc. La paraula xarxa ens diu que té un doble significat: el basc s'ha anat teixint –gastant– i ha de fer-ho –unificar–. Així mateix, la xarxa d'entitats socials del basc necessita un discurs autònom. L'assagista ha treballat les parts inorgàniques i orgàniques per separat i ha ofert les de resta.

Matèries inorgàniques

En el llibre hem posat en valor diverses línies sobre la modernitat i l'ecologia: La modernitat –marc del joc polític d'esquerra i dreta– no ha fet cap aportació especial per a abordar el tema de la llengua. El tema de l'idioma és la patata calenta. Els opinantes de la modernitat no són capaces d'entendre i gestionar el problema del llenguatge i de les identitats. No obstant això, s'ha creat una espècie d'ecologia de les llengües. Sarasua adopta un “aspecte de moda” en el sufix “ecologia” de les llengües. No rebutja el concepte d'ecologia, però prefereix el sentit: Oikos, la casa. Logos, coneixement, paraula. L'ecologia és el “coneixement de la casa”. I això no és poc, però tampoc és suficient. En aquesta tessitura, la casa del basc es balancejava. La casa té els seus propis temes, la casa és edificable, però tenim un coneixement escàs per a determinar la funció. En qualsevol cas, l'elecció ètica que travessa els diferents àmbits de la vida i del coneixement és transversal. És la paraula clau “Elecció”.

El basc necessita una casa. No hi ha cases sense foc, el foc és una comunitat lingüística. El foc és una simpatia de la identitat cultural. La paraula “continuïtat” també és clau. Han estat molts els edificis que han construït el basc al llarg de la història, i també han caigut. Van passar les estàtues i els governs, però, afortunadament, el foc d'aquesta casa ha pres la casa d'un moribund. No obstant això, el poble del basc –la comunitat de parlants– està immers en un conflicte polític, el seu és un problema col·lectiu existencial. En política, els bascos no hem pogut plantejar bé la relació de força amb el poder. La comunitat de parlants ha de fer una prospectiva rigorosa, el tema de la llengua depèn del fet popular, és necessari reflexionar sobre això.

La “continuïtat” i la “obertura” són paraules i activitats clau en l'àmbit del basc. Els bascos tenim les nostres. Però l'equilibri entre ells és difícil. La raó és que l'estat d'ànim de les persones que dirigeixen el batec de la comunitat influeix molt en la història dels pobles. Entre nosaltres també. L'orgull és l'estat d'ànim de la gent. És necessari, però en la seva justa mesura. L'instint constructiu ha de guiar-nos per sobre d'altres estats d'ànim. Els individus tenim tendències pròpies de “trencar” i de “tirar”, que, volent mostrar-nos a nosaltres mateixos, ens provoquen una falta de direcció i d'assossec. Per exemple, el bloqueig polític-armat i l'estat de fragmentació de 40 anys pot tenir a veure amb la naturalesa de les aportacions dels intel·lectuals. El poder dels creadors de pensament de la comunitat basca dins de la generació progressista –l'esquerra abertzale– ha estat, alhora, bipilante i feble. La situació del basc és contradictòria. Sarasua ha sentenciat: “Admetem-ho, la salut de la comunitat de parlants no és bona”. És a dir, encara que es reconegui, lamentablement no se sap si la comunitat sofreix la grip, el càncer o el parkinson. La comunitat de parlants és una realitat complexa. Perquè cada funció del basc no està en el seu lloc. Les formulacions sòlides en els òrgans són escasses.

Matèria orgànica

"Què fer amb l'ésser inorgànic de la comunitat vascoparlante?", es pregunta l'autor. Mira el tema del basc des del “angle” de l'emprenedor i reivindica la necessitat de transformar les eines de cuina domèstiques en orgàniques, proposant articular una política de tres nivells de conversió de l'inorgànic: a) De cara al futur, cal treballar un sòl de pensament, és necessari “visió”; b) Fa falta una estratègia. Però, atenció, ser una estratègia no és sinònim de “bé”. L'estratègia és l'art que encadena objectius a diferents terminis; c) els dos anteriors requereixen un pla d'accions i actuacions concretes. I el “instint involuntari” és fonamental per a entendre els plans. A vegades, els plans no estan escrits.

Ens ha ofert algunes visions per a entendre les cinc dècades passades i conèixer bé les cinc pròximes. Una d'elles és que la revolució socialista real no ha estat real –són els somnis de l'adolescència–, i aquests somnis cal “ajustar-los” en aquest segle. No veu malament que es facin somnis parcials, però ens aconsella plantejar adequadament els temps que necessita el basc. La paraula “Garabidea” és una paraula clau per a qualsevol òrgan que vulgui actuar en la direcció del basc. Encara que sembli contradictori, la direcció ha de ser vaga –no una direcció transparent ni definida–, perquè la societat que arriba no és prou sòlida.

Ens ha fet representar el desenvolupament del basc com a arbre. El pensament orgànic ha de “fer olor” les preferències, “agrupar” estratègies i “crear” noves branques. Aquests han de desenvolupar-se en l'estructura institucional del poble, més enllà de les institucions públiques que s'alimenten de les fonts de poder. Davant la dicotomia públic-privada, ens ha portat una llarga i profunda reflexió sobre l'autoorganització. Heus aquí una mostra optimista: “Les organitzacions socials que tenen tant pes com aquí per a revitalitzar les llengües no estan en el món”. L'educació, els mitjans de comunicació, la universitat, la cultura, el propi corpus del basc... ja són llocs de necessitat del basc. Existència de l'òrgan: Institut Social de la Llengua Basca (EGE) i el seu Consell. La qüestió de trenar és el repartiment d'obligacions entre entitats socials i organismes públics. És un consell únic, però són moltes les institucions, de tota mena. Ara, cal establir un “lideratge compartit” entre ells. “Tenim trossos de cases i en cada casa hi ha més d'una foguera”. “La conducció del foc correspon als cuiners de cada part, però cal compartir-la amb els administradors de cada casa”.

“Estratègia, lideratge, vincle i veu” són les paraules clau. Tenint en compte les possibilitats perdudes del passat, hem d'interioritzar que estem en un moment de bloqueig. És a dir, en el passat s'ha fet “gestió”, però a la comunitat lingüística li ha faltat fer “política”. En lloc de despolititzar la llengua, si la política és pensar i gestionar la polis, hem d'alliberar un dels nusos de la nostra polis, la llengua, perquè el tema del nostre somni de polis és fonamental. La clau està a saber articular la veu en els punts de trobada de la RSE. El Consell no ha de ser refundat, però sí que refundat.

De l'era de l'arada a la sembra

L'era de l'arada ha passat i ha arribat el temps de la sembra. La sembra quantitativa ja està realitzada, ara es necessita una sembra qualitativa. Per a això, cal invertir en la llavor per a crear un subjecte sociolingüístic i polític en les pròximes generacions. No obstant això, en aquesta tasca es nota una certa tensió, ja que un sol bloc no secundarà de manera total i real les necessitats polítiques de la comunitat parlant.

Les dinàmiques de la societat, el desenvolupament de la comunitat de parlants i les direccions de la polis són els fils que cal trenar, d'alguna manera lligar-lo. Les noves generacions han de promoure el debat entre tres iniciatives: treballar la formació i la transmissió, i obrir l'aula de somnis de casa. En aquesta època de sembra, per a renovar les matèries primeres ideològiques de les generacions anteriors, s'aconsella destil·lar els testimoniatges de la seva experiència. En la nova etapa, analitzar en profunditat la necessitat de crear una reproducció de la motivació i la inclinació a la llengua basca. Cal sembrar i alimentar el sòl perquè l'arbre germini. En el principi no cal germinar l'arbre sencer, sinó que podem començar a podar quatre branques de l'arbre, la motivació del qual alimentaria la motivació del flux, la motivació pragmàtica, la motivació de la personalitat i la motivació de paradigma. El flux està associat a la “continuïtat”.

Per exemple, la motivació pragmàtica –el desig de convertir el basc en pràctic– consisteix a estendre el basc a totes les funcions de la vida. El basc no és un idioma imprescindible i no és fàcil desenvolupar una branca de motivació. Per tant, la “elecció” del basc necessita d'un paradigma ètic-ecològic. La motivació de paradigma, que es difumina a la frontera entre el somni polístico i el sentit partidista. Els somnis polísticos –polítics– volen obrir-se pas a través de les forces dels partits polítics.

Finalment, el tema central del flux del llenguatge: L'equilibri entre la “continuïtat” i la “obertura” dona complementarietat al corpus del basc. Sarasua, en tant que conservadora o agitadora del corpus de la llengua, s'imposa l'instint de la persecució. “El corpus és un tema sociolingüístic, tant com filològic”. Per exemple, els periodistes hem d'estar en una situació de desequilibri. La comunitat de parlants viu, per tant, en una tensió constructiva, així com el cos de les paraules. L'assagista ens parla de la cultura –del camí del bertsolarismo, amb optimisme–, dels mitjans de comunicació, de la internacionalitat. El basc podria tenir portes i finestres per a mirar el món. No obstant això, l'arbre de la porta de la casa del Basc té moltes branques. Les branques adquireixen una gran càrrega. Utilitzant una paraula favorita de l'autor, les branques s'inclinen fàcilment cap al costat, és a dir, cap al costat.

Resta

Jon Sarasua diu que la gent som aficionats als cicles, per la qual cosa considera necessari relativitzar el que es denomina fi de cicle de 50 anys. És a dir, no hi ha motius per a pensar des de zero. Quant a la polistica, ens ha advertit que la tribu del basc i el poble del basc són dues coses. (Sense tant reivindicar les vies, hem d'aprendre a trencar bé els camins deixant la “mà” entre parèntesi, o cosa que és el mateix, portant-nos la mà en la butxaca.