El país menys igualitari, en un món pròsper, els Estats Units, i Nova York, campió de la desigualtat als Estats Units. Una. La segona és la següent: El 97% de les ocupacions creades en l'Estat de Nova York en 2008 corresponen al sector dels menjars ràpids. Tercer: Amb la victòria de Bill de Blasio com a alcalde de Nova York, la política de classe de la dècada de 1920 es reaviva.

Aquestes tres frases les distingeix el diari barceloní La Vanguardia de l'excel·lent reportatge “Història de dues hamburgueses” del periodista Andy Robinson. Nascut a Liverpool (Gran Bretanya) en 1960, expert en sociologia i economia, Robinson, amb seu a Catalunya, és un reporter que recorre el món. En el seu llibre “Un reporter a la muntanya màgica” explica les cavitats i trucs de les elits que es reuneixen en la cimera de Davos.

Ara Robinson ha comptat en La Vanguardia la crònica “Urbs Globals / Urbs Específics” com ha augmentat la desigualtat en algunes de les ciutats més destacades del món: Nova York, Londres, París, Rio de Janeiro, Barcelona... El principal exponent de la misèria dels Estats Units, encara que sembli mentida, no és Detroit, sinó el mateix Nova York.

El reportatge “Història de dues hamburgueses” és un reportatge que s'hauria de llegir obligatòriament als joves que viuen en Friends, Sexe a Nova York i, en general, en les sèries estúpides que han vist en totes les televisions. Començant per la gran foto de la dreta: Mini Mouse i el fantasma de Sesam Street intenten atrapar als clients a la porta del centre MacDonald, on brillen les llums de neó. A baix expliquem: “Menjars ràpids, ocupacions barates. Molts treballadors de les cadenes de fast food que han creat milers d'ocupacions en els últims anys han de recórrer als serveis socials per a poder menjar-los”.

Un i dos de cada quatre que necessiten aliment en les pizzeries i hamburgueseries barates de Nova York, necessiten els serveis municipals. El periodista ha entrevistat els cambrers que cobren 250 dòlars (185 euros) amb una jornada laboral de 34 hores a la setmana. Els venedors de menjar porqueria suposen una despesa de 7.000 milions de dòlars en ajudes socials per a les entitats públiques.

Amb aquestes dades, la universitat de Berkeley ha demostrat que es tracta d'una plaga de tot el país en l'estudi “Low-wage fast-food jobs leave hefty tax bill, report says”. “La indústria fast-food arrabassa als contribuents estatunidencs 7.000 milions de dòlars a l'any, ja que quan paguen tan poc als treballadors obliguen les famílies d'un 52% a demanar ajudes socials. (...) També els que necessiten 40 hores setmanals. La indústria de fast food mou uns 200.000 milions de dòlars a l'any. Els seus empleats normals guanyen de mitjana 8,69 dòlars per hora. Només al 13% se li presta assistència sanitària”.

Pitjor que en 1928

Els principals mitjans de comunicació parlen de la resurrecció a Nova York, de l'acceleració de la seva economia. Però la regeneració està fundada sobre el fet que la gent obrera es desplaci cap avall.

La gent que fins fa poc es considerava membre de la classe mitjana ha de moure's amb la reducció del seu nivell d'ingressos. Harlem, la perifèria de Broklyn, Bed-Stuy, coneguda com el bressol dels trapicheros, són ara el destí dels rics. Els preus de les cases han pujat a mesura que els salaris han baixat, per a poder llogar-los com si anessin a comprar. El treballador precari ha d'anar més lluny, deixant el seu lloc a un remot.

Robinson ha descrit el mateix fenomen en totes les ciutats que ha triat. Alguns barris s'han quedat cada vegada més abandonats per les retallades de despesa imposats per les institucions públiques. En canvi, en les quals sempre han estat chic s'han multiplicat els comerços de luxe, els restaurants rics, i el preu dels habitatges ha pujat com un coet. Els pobres més pobres, els rics han d'invertir piles, l'especulació immobiliària s'ha estès als barris que recentment s'han posat de moda. Un se sorprèn de saber que algunes faveles de Sao Paulo estan embolicades en aquesta bogeria, per descomptat, amb una àmplia visió de la mar.

La periodista ha recorregut els carrers de Nova York buscant els preus dels habitatges. Un viejecito, viejecito, li va dir: “Un pes baix et costarà quatre milions, amic. És com a Londres, venen de tot el món a deixar els seus diners, d'Europa, d'Àsia”. Ha vist a la venda un penthouse de quatre habitacions per 39,5 milions de dòlars. El venedor és fill de Robert de Niro, un agent immobiliari.

El sagnant agreujament de la desigualtat és generalitzat en tota els Estats Units. El Pew Research Center ha publicat recentment “la desigualtat dels guanys als Estats Units, que creix al llarg de les dècades, és avui la major des de 1928”. Els comptes que ha tret l'investigador Emmanuel Sanz, que treballa en la universitat de Berkeley. En 1928, en vespres d'aquella gran crisi, l'1% superior de les famílies rebia el 24% dels beneficis dels Estats Units i el 90% dels de baix el 51% dels beneficis.

Després, els intervals es van anar escurçant. En el final de la guerra, en 1944, el més ric tenia per a sí l'11% dels beneficis, i el 90% dels beneficis el 67%. En la dècada dels 70 van començar a créixer de nou a intervals. Al final, en 2012, l'1% de la població més rica té per a sí el 22,5% del total d'ingressos i el 90% de la part inferior, per primera vegada menys de la meitat, el 49,6%.

Per al geògraf marxista David Harvey, el laboratori d'aquest empitjorament que ve des de 1970 fins a l'actualitat és el mateix Nova York. Aquí va ser on l'elit estatunidenca va establir per primera vegada un nou projecte neoliberal, després de declarar-se el fracàs econòmic a Nova York, per a després estendre el model a tothom de la mà de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, ja sigui a Sud-amèrica, Gran Bretanya i amb l'última crisi a tota Europa.

En 1975, els bancs es van fer veritables amos de l'Ajuntament ofegat en deutes, van començar a saquejar la força sindical, desmantellar el sector públic i reorganitzar el repartiment de la riquesa a la meitat de la crisi fiscal en benefici dels rics. En paraules d'Harvey, “Nova York ha estat pionera en les polítiques neoliberals adoptades per Reagan, en les quals el Fons Monetari Internacional (FMI) va establir en els anys 80 (...) per a demostrar que el succeït a Nova York pot succeir a qualsevol”.

Des d'aquesta tardor hi ha un espectacle en el qual el nou alcalde, De Blasio, podrà canviar aquesta situació. El seu programa progressista ha despertat grans esperances. Tothom li està esperant.