Després d'un gran llibre, com després d'un gran amor, queda un buit incolor, que ja prevees, que t'espanta, que veus acostar-se i que, no obstant això, no trobes una altra solució que la de llançar-te a buscar.

Jo he estat molt envanit amb L'Escarment, de Miguel Sánchez-Ostiz. M'agradava, però no creia que m'anava a causar una impressió així. Tant per l'explicat com per l'estil. Aquest últim sempre ha de ser reconegut a Sánchez-Ostiz, un dels autors navarresos, bàsics i fins i tot espanyols que millor escriu en castellà: precisió del vocabulari, adjectivació sorprenent, elegant capacitat per a barrejar imatges poètiques amb les paraules més inconsistents, perles de la cultura oral...

D'altra banda, m'ha cridat l'atenció que s'hagi connectat tan fàcilment amb l'antiga indignació que es recull en el llibre. Mai he considerat la guerra civil com “la meva”, encara que tenia una opinió ferma sobre el succeït. Però, com no s'esperava, m'ha portat a l'origen per a captar la Navarra d'avui (la meva) com és i he pogut entendre des de dins. He llegit amb el cor oprimit els noms i cognoms de cada persona que apareixia, per por de veure els de la meva família, els d'algú del meu entorn.

Als meus avantpassats els tinc per un passat tediós, però l'horror de la gent comuna no es pot oblidar. L'avi tenia 30 anys quan va començar la guerra (si no m'han mentit l'agricultor tota la vida, si no s'interrompen), i van passar uns deu anys fins que es va casar amb la seva àvia. Què havia fet fins llavors? Quantes vides caben en quaranta anys? L'àvia era dotze anys més jove, de Cáseda, i, poc després de morir, quan a penes parlava, una vegada em va cantar una cançó en basca, ensenyada per monges a l'escola. Era un simple erdaldun que, sense saber-ho, lloar en basc el nom de Sabí Arana Goiri. Ens han callat les coses i, pitjor, no hem volgut saber-ho.

L'Escarment no és un llibre senzill per a buscar amb què substituir-lo, per a després decidir què llegir. Però en la major part de les confusions enigmàtiques que el destí ens presenta, el següent llibre que va arribar a les meves mans se centra en un exercici que Sánchez-Ostiz recomana expressament perquè no ho faci, amb una nova batalla, això sí: “No, no fantasiïs sobre on hauries estat, ets aquí, en el present, assistint al relat del rierol i del crim, de la fúria i l'odi cainita”.

No vaig poder decidir-me per l'àmplia llibreria de La Central i vaig buscar un ús del psicoanalista i examinador de literatura Pierre Bayard, que no trobo enlloc. Bingo. Ja tenia el seu últim treball, el que es va publicar enguany: “Aurais-je été résistant ou bourreau?”. El títol indica gairebé tot. Amb una referència literària en cada secció, quines decisions prendria la seva jo hipotètic del passat per a recollir la força interna per a passar de la immobilitat que cadascun ha de “crear” a l'acció. Haig de confessar que el repte era difícil i que no m'ha satisfet.

Almenys m'ha servit per a parlar-me en una sobretaula i per a tornar a la nostra “guerra”, a veure en quin bàndol m'hauria barallat (o, si és l'altra, l'acusació ètica), si la nostra data de naixement hagués estat deu, vint anys abans, però ara que les armes han callat, millor no dir res d'això.