La perera Bartolomé ens va descriure el ball com: “Com una abella en Kazuela, en un munt d'homes i dones barrejats”. És més, “els nois i les noies, tots, anaven a la festa disposats a perdre l'honestedat”. Els nois eren “els no educats, els rucs salvatges” que feien “mil gestos impotents” enfront de la noia. Les noies ballaven “amb els pits recollits de manera expressa, armades o amb el pit a l'aire”. Enfront d'ells, com més insolència feien, més contents se sentien, “saliveres de la luxúria i la immundícia”. Bartolomé els definia amb malignitat: “Al corb no se'n diu colom, sinó corb”.
La imaginació vola llegint el ball i llegint “és hora de fer el que vulgui qui vulgui”. “El foc i el fum de la luxúria és tot el que se sent i es veu en aquesta mescla”. Em vaig quedar estupefacte. “Mirades i postures indecents. Gestos i amasamientos fluixos per a besar. Xocs lascius. I tot això, en cada ball, sense parar, noies al noi i nois a la noia”.
Madariaga va distingir dues danses en el cim del Juergasmo. En la primera, “en la dansa lleugera, amb els dos peus relliscant, les dones es queden en el centre de la plaça”. La gent “mira, aplaudeix”. En la segona dansa es toquen i toquen “ja amb la cara, ja amb els braços, ja amb els ventres, ja amb els costats”, “tant nois com noies es fan gestos obscens i vergonyosos sense preguntar-se”.
En finalitzar el ball, entre crits, crits i blasfèmies, els nens i nenes s'amunteguen “de la plaça a casa, barrejats durant un temps, cridant, cridant, rient i pastant, donant la festa i l'hàlit de la luxúria”. En sortir de la plaça, Madariaga deia que “les noies, encara que així ho fossin, venien moltes vegades amb els colors enrogits”: “Amb els mocadors solts i els coixins torts, com no es pot creure sense veure'ls”.
Es deia que “eren habituals en aquesta sortida bruta entre nois i noies, que ningú sap molt, tocaments lletjos, agarris lascius, grapejos lascius, invitacions al pecat i altres intencions de luxúria”. “Heus aquí com es fan les festes de les places” diu Bartolome Madariaga. “No he dit res més. Sí, molt disminuïda, per a no posar en el paper totes les infàmies lascives”.
Fa dos segles que Fra Bartolomé va escriure aquestes paraules. Va escriure sobre soka-dantzak, fandango i arin-arin. Miro el fandango, miro el veloç i no sé què pensar. No sé si el corb o el colom, però un dels dos ens ha fet un bufó.