A la seva la diuen “sociologia passional”, per una estona d'humor, els investigadors Michel Pinçon (1942) i Monique Pinçon-Charlot (1946). Des que es van conèixer en 1965, en la universitat, són alumnes del mític Pierre Bourdieu, junts en la vida i en el treball.

A França són famosos per estudiar el món dels rics, a vegades se'n diu dels grans mitjans de comunicació, La violence donis riches, que acaben de publicar, ha tingut un ressò. Però fins al voltant de 1980 els sistemes estudiaven sobretot els marginats, com la majoria dels sociòlegs: “Ens enfadàvem veient com tants investigadors competien en els suburbis, sense posar mai en qüestió la qüestió de fons: què és el que provoca l'exclusió social”.

Per això en 1986 van decidir estudiar la burgesia. Historiadors i economistes van treballar en aquest camp, però molt pocs sociòlegs. El fet de ser marit i dona els va facilitar el treball. A partir de la recopilació d'estadístiques, les biblioteques i arxius privats van passar a furgar i a entrevistar-se amb els més grans representants. I van aconseguir ficar el nas en aquest món tancat.

“A vegades ens han creuat entre aquest famós cantant i aquell altre esportista, perquè teníem una cosa exòtica. Mai hem ocultat que érem d'esquerra, i paradoxalment això no molesta a alguns representants de l'aristocràcia dels diners perquè valorem la seva capacitat per a defensar els seus interessos”.

D'aquest treball han sortit alguns dels famosos llibres de Pinçon-Charlot des de 1989: “Dans els beaux quartiers” (En els barris dels rics podríem traduir-ho), “Sociologie de la bourgeoisie”, “Quinze promenades sociologiques” (Quinze passejos sociològics), “Président donis riches” (per Nicolas Sarkozy)...

En el llibre “La violence donis riches” que ara publiquen tracten d'explicar la violència que els rics exerceixen contra la resta dels mundans. Més aviat, les violències, perquè no és l'única. “Hi ha violència econòmica, en primer lloc, en la seva versió neoliberal (...) Les grans corporacions estan acomiadant als treballadors en massa, malgrat els alts beneficis que tenen. Aquest és el primer exemple de violència de les famílies riques!”.

Utilitzen la violència política quan, en col·laboració amb els polítics, reforcen la mentida de l'Estat. Això ha suposat que els ciutadans i ciutadanes es desvinculin del debat polític. El Pinçon-Charlot no perdona a François Hollande la traïció que creu que ha comès. “La gauche qui bouge (L'esquerra que es mou), que va publicar en la seva època de professor, està literalment en el seu programa d'avui: que en l'economia no hi ha més que un model, el capitalisme”. Per tant, al no haver-hi alternativa, l'esquerra ha de fer alternança en la gestió del poder.

També ens han robat paraules

Aquesta violència política, a més d'acabar amb l'alternativa d'esquerres, ha confós als rics amb els polítics. Així, evitar l'impost no és només un atac massiu contra l'Estat: Són les pròpies autoritats de l'Estat les còmplices del robatori. “Si la corporació Louis Vuitton-Moet Henessey té 46 filials en paradisos fiscals, és perquè Hubert Vedrine, que va ser ministre d'Exteriors, està en el consell d'administració”. En el Parlament de París, els treballadors a penes representen el 0,01% dels delegats, encara que representen el 52% de la població activa francesa.

També existeix la violència ideològica a la qual es refereixen els sociòlegs Pinçon-Charlot quan estableixen que el neoliberalisme és una cosa indiscutible que li correspon avui de manera natural al món. I la violència lingüística també la practiquen els rics. “Hem de recuperar els conceptes del marxisme, usar les paraules necessàries, parlar de capital i capitalistes, posar en qüestió les classes socials, l'opressió, les finances internacionals, explicar que si algú ha guanyat un milió d'euros ha fet el treball d'un altre”.

En les discussions públiques la parella Pinçon-Charlot ho intenta així. Tenen davant si a un milionari que a més de cridar a això “oligarca” o “especulador”, no tenen por de crear neologismes. Als qui per defensar els interessos dels obrers els diuen “populistes” els responen sense vergonya que estan fent “burguesismo” (bourgeoisisme) o “oligarquismo”. “L'humor també pot ajudar a moure les coses”.

Les elits riques utilitzen el coneixement de les llengües per al seu benefici. Des de petits s'han acostumat a parlar en dos o tres idiomes amb fluïdesa, tots es desemboliquen molt bé en anglès, aprenent durant les estades a l'estranger, practicant amb els convidats que han portat a casa. Igualment els representants dels treballadors en qualsevol reunió dels perdedors.

Les elits utilitzen per si mateixes el que els sociòlegs diuen “internacionalisme dels rics”. A més de conèixer idiomes, inverteixen diners a tot el món, el que té milers d'hectàrees a l'Argentina té una gran empresa a França i és amo del castell en un altre lloc d'Europa. Amb aquest esperit controlen a la gent de la cultura.

Els rics també controlen el temps. La seva és més llarga. Michel Pinçon ha relatat com va anar a visitar un palau de París, quan va veure al patriarca explicant en imatges als seus familiars del segle XVIII al seu net. En pocs dies li va tocar veure esfondrar-se una sèrie d'HLM (habitatges de protecció oficial) d'Aubervilliers. L'Aberaskume porta segles de memòria, mentre que als nens pobres d'aquella vaig citar els han destruït els records de la seva infància. “El mode de vida de les classes populars té una precarietat que no es pot comparar amb la calma de la vida de la gran burgesia”.

Als rics els dona també impunitat. En això no han descobert res els sociòlegs, però en aquests temps no és només qüestió de ressenyar. Per robatori fiquen en la presó a tants joves pobres, mentre els grans lladres caminen pel carrer. Això ha fet encara més dolents als rics.

“Volem activar l'alerta. El neoliberalisme ha portat a un ésser humà neoliberal, malvat, narcisista, que viu per sobre de les lleis, que entra sense objeccions en la delinqüència, perquè sap que les maldats dels rics queden impunes o molt aviat castigades”.

Però els principals mitjans de comunicació reproduiran els tòpics imposats pels grans lladres: el ric és benefactor, fa filantropia, ajuda al món... i els pobres són massa cars, viuen del frau, de les ajudes socials. Perquè els treballadors creguin que són els seus absorbents.