En els seus textos filosòfics i polítics parla sovint del comuna o del comuna. Però què seria el comú en la literatura, més enllà del clar paral·lelisme de la relació comercial?

Respondré indirectament. Seria interessant parlar sobre la literatura de la multitución. Pensaria sobre la literatura popular, sobre el nacional popular al qual es refereix Antonio Gramsci. Deia que la literatura italiana no havia desenvolupat una veu nacional popular, mentre que França ho tenia en la literatura dels segles XVIII i XIX. Per a Gramsci era important que la literatura no reflectís a la gent, sinó que ajudés a construir a la gent. Per això, deia que la literatura té un potencial revolucionari.

Per tant, si prenguéssim com a hipòtesi la literatura nacional popular, podríem començar a pensar en què pot ser diferent la literatura de la multitución. Avui no hauríem de produir una veu nacional unificada, ni, d'altra banda, una suma d'individus, sinó una xarxa de singularitats. Una proposta interessant és com formar un grup, una xarxa de multiplicitats. Potser a Gramsci li semblaria malament, però seria un èxit literari de la meva perspicàcia. Per a mi, la literatura de la comunitat seria la literatura de la multitución. Se t'ocorre algun exemple? Hi ha textos que compleixin aquestes normes?

Les tinc però no són les d'ara: Manhattan Transfer o Berlin Alexanderplatz.

Sí. Això és el que pensava jo.

Però totes són obres que han sorgit fa unes dècades. És un problema?

No, perquè tots compartim aquests textos.

Creu que hi haurà un nou pas en la literatura, igual que en la política, vinculat al cicle de places que s'ha obert en 2011? La literatura popular creada en el cicle 1789-1989 pot ajudar-nos, pot ser útil políticament avui?

La capacitat de crear noves subjectivitats m'ha atret molt. Això pot tenir resultats polítics. El paper polític de l'art, en sentit ampli, es treballa a nivell subjectiu.

Tanmateix, no tinc exemples de la literatura actual, encara que això no significa que no estigui produint. La producció és tan gran que, desgraciadament, no podem seguir tot. Però crec que en l'economia cada vegada és més important la creació de subjectivitats, per exemple, en comparació amb les mercaderies. Per tant, el paper de l'art i la força de la seva creació estaran cada vegada més units.

En qualsevol cas, no em refereixo a l'art ple d'eslògan, a les imatges que reflecteixen les lluites. Hem de tenir com a objectiu les obres d'art que produeixen subjectivitats revolucionàries. A nosaltres de moment se'ns ocorren exemples de mitjan segle XX: Brecht, estètica de la resistència, art amb consciència polititzada.

Quin seria el lloc adequat per a la producció de l'escriptor? Quina posició pot tenir?

Per a donar resposta a això, convé analitzar fins a quin punt la producció econòmica ha ingerit elements de la producció artística. He llegit a Paolo Virco les reflexions sobre aquest tema, especialment en parlar sobre la llengua. Diu que la producció econòmica s'ha tornat cada vegada més parladora. Ha dirigit les pràctiques lingüístiques i performatives als serveis i a les produccions no materials. I crec que això pot significar la força que pot tenir la narració del creador. Però al mateix temps hi ha riscos. Per exemple, es poden crear formes artístiques que s'empassen molt ràpidament. Tal vegada avui dia es pot vendre una forma narrativa més ràpid que mai.

En aquest sentit, la qualitat mateixa pot ser un punt de vista polític? O és un mer prejudici.

Molts escriptors modernistes europeus de principis del segle XX estaven molt preocupats per la centralitat dels anuncis. El llenguatge no era més que una mercaderia en els anuncis. I alguns autors modernistes van intentar distingir entre l'art i el món de les mercaderies. Quant del llenguatge dels anuncis té Ulysses, de James Joyce? I l'objectiu va ser precisament allunyar-se del món de les mercaderies.

Creus que pot haver-hi un divorci entre l'art i els que poden necessitar art? En el sentit que Adorn distingiria entre les formes populars i elitistes?

No tinc un enfocament apocalíptic. Potser un dels meus defectes és el rebuig de les perspectives apocalíptiques del món. A més, crec que el llenguatge dels campaments i de les places dels últims anys està molt ple d'estètica. El nivell més alt s'ha produït al parc Gezi de Bermeo. Hi ha hagut eslògans continus, acudits, s'ha enfrontat al règim fonamentalment amb recursos lingüístics. Les consignes a favor del 99% s'han superat amb folgança. El 99% té, a més, molt pocs elements artístics, ja, ja. Molt es va estendre l'insult d'Erdogan contra ells. Els va dir que eren uns paranyers i de seguida van començar a fer jocs de paraules. Al parc Gezi també els col·lectius LGTB van utilitzar jocs de paraules per a fer arribar les seves reivindicacions. Eren molt estètics. Desgraciadament, fa uns minuts no podia pensar en un escriptor actual, un artista que pogués aprofitar-se i produir la situació actual. Però potser, entre els activistes podem trobar persones adequades per a fer invencions d'idiomes, com les actuals Brecht o Joyce.

Marx parlava tant de la llengua viva de les mercaderies del mercat com de la llengua morta de l'Estat. Els activistes actuals poden jugar lliurement amb els dos. Allí podem trobar les alternatives actuals.