Llavors era un poble petit. Només vivíem allí cinc famílies. El meu pare deia que sempre havia estat un senyoriu. No sé per què, en el temps de la República, en 1932, ens van expulsar d'allí. Ens van donar dos anys de termini per a marxar-nos. El meu pare era fuster, arreglava les labors de bolet i els utensilis per a llaurar la terra, i també era veterinari. Jo l'ajudava en el fogó. Vivíem en una casa de dos pisos i allí tenia la forja. També hi havia un bell molí i una casa del poble. Però ara ho han espatllat tot. Allí han fet apartaments i han omplert el poble de cases, han vingut a viure gent de fora. Ara em fa plorar. Allí hi havia en els meus temps una gran presa i una central elèctrica. D'allí ve el petit rierol d'Arrarats i Igoa, anomenat Artius. Quantes truites he pescat amb les mans i la xarxa i tot! Ara han construït allí un llac.

Al meu pare no li convenia anar molt lluny per a no perdre clients. Va comprar el terreny al poble de Gartzaron i va construir la casa com va poder. Érem llavors tres germans, jo el major. Després van sorgir altres quatre. El meu pare va construir una casa magnífica, va alçar el cap. Estàvem tota la família allí i els clients arribaven dels pobles de voltant. Però en 1936 va començar la guerra. Alguns li envejaven. Havia estat a Ceuta com a soldat i d'allí havia portat una petita emissora de ràdio. Havia assistit a un oficial i li ho havia regalat. El meu pare no sabia gens de política, però el sacerdot de Beramendi, un home dolent, volia llevar la ràdio al seu pare i li va donar part a la Guàrdia Civil. L'acusaven d'haver posat la ràdio “en ones vermelles”. No era cert. La ràdio estava en un racó de la casa. Van venir a detenir al pare. La meva mare i els meus tres fills ens van treure de casa per a acomiadar-nos del meu pare. La mare els va dir que no estava a casa, que havia anat a veure una vaca a Orokieta.

 

Quan va arribar el seu pare, el cap de Lekunberri li va dir adeu a la família, ja que no sabia si tornaria. Potser dos quilòmetres més tard, en l'arbreda de Jauntsaras, li esperaven per a afusellar-li. Tristesa de Crist. Tots ploraven. El seu pare no era ximple, a penes sabia castellà, però no era ximple i els va dir que volia parlar amb el capellà del poble i que esperessin que tornés. El capellà Don Martín era vell i molt savi. No sé quines amistats tenia des de l'època carlista o, la veritat és que va venir amb el capellà i est els va demanar que esperessin, perquè havia d'anar a parlar per telèfon. El telèfon estava en la línia de quatre quilòmetres i va anar allí sobre l'egua. Els guàrdies estaven trencats. El capellà va tornar al cap d'un temps i els va dir que esperessin una mica més perquè havien de portar un missatge de Pamplona. Els guàrdies, que no podien continuar, es van detenir. Poc després va arribar un elegant cotxe, un Haiga, amb la llicència per a alliberar el seu pare. L'Equitativa era aquí a Pamplona una de les asseguradores més importants d'Espanya i el seu director, el falangista Francisco Barragán, amic del capellà. Per ell es va salvar Domingo. Els germans petits no s'adonaven, però a la meva mare i a mi se'ns va quedar la por.

Amb 14 anys vaig ser a Lekunberri a servir a l'Hotel Ayestaran i a ajudar en la cuina. Allí vaig estar dos anys i després vaig ser a un bar d'Errenteria. Era bona gent, però guanyava poc. Els bertsolaris Uztapide i Mitxelena s'acostaven amb freqüència. D'allí a Sant Sebastià. Vaig estar en l'Urola de la part vella. Hi havia una noia anciana i un noi vell, gent molt bona. Vaig aprendre molt amb ells. A Errenteria, quan tenia 20 anys, vaig fer una novel·la, pescador. Feia sis mesos que pescava bacallà fora. Quan vaig ser a Sant Sebastià ens enviem cartes al principi, i després res. Un noi de Lesaka em va dir que l'havien vist a Espanya, en a Coruña, en les discoteques i amb una noia. En el moment en què estàvem a punt de casar-nos, em vaig desenganyar. Vaig anar a descansar a la meva casa i el meu pare em va dir que em quedés fins que trobés un altre treball.

 

Poc després van venir tres homes d'Eibar a buscar a una noia. Eren molt macos i van dir que em pagarien bé, 1.500 pessetes. Em vaig dirigir a l'habitació contenta. Vaig conèixer al que més tard seria el meu marit als dos mesos. Un bon home, un basc pur, un azkoitiarra. Els dos estàvem en el mateix pecat: jo havia abandonat la novel·la i ell era la seva núvia, perquè no li havia dit que tenia un fill. Em va convidar el dia de la Verge d'Arrate. Ell venia en un gran posat mercaderies i entrepans i de tot. De seguida presentem a les famílies i ens casem en Azkoitia. "És vostè millor del que es mereix!", va dir la meva mare. A Elgoibar tenia un petit bar i caminava alternativament per la fàbrica de caragols. Vam anar a viure allí. Llavors va arribar una gran crisi, més gran que la d'ara.

En 1951 es van produir unes terribles inundacions. Es va trencar la presa i es va inundar tota la taverna. Ja no podia viure allí i vam haver de marxar-nos. Vam ser a Soraluze, on hi havia treball. El meu marit va començar a treballar a la fàbrica de canons i jo amb els caragols. Traiem la vida molt bé. Després vam posar una petita botiga per a vendre els tèxtils. Havia sentit que en Bergara es venien teles fallides a preu mòdic i allí vaig ser a una fàbrica. L'aigua de Bergara era especial per a les tintes i allí estaven les fàbriques de tela de cotó i les tintoreries més grans. Els millors. Vaig començar a vendre teles en fires i vaig fer un negoci increïble. El meu marit també es va posar a vendre amb mi, en les places, com a gitano, i comprem una casa. Els dissabtes anava a la fira de Durango. Una vegada va venir a veure'm un home elegant i em va proposar un negoci: “Veig que ets molt negociant. Vostè no vendria electrodomèstics?”. “Jo venc qualsevol cosa” li vaig contestar. Aquell home m'havia deixat diners per a comprar i reparar un local. Em portava el gènere i jo el venia. A més, donava facilitats de pagament a terminis, com cap altra persona en aquella època. En un sol mes vaig vendre 27 televisions, les millors americanes. Tot anava bé, però llavors el meu marit es va posar malalt. Era de bon apetit i li donava un atac. Li va passar i va estar bé uns cinc anys, però després el metge ens va dir que el millor era venir a Navarra, on hi havia molta contaminació. Soraluze està en un forat i el fum i tot es parava.

 

Teníem llavors dos nens de 8 i 4 anys. Però era un temerari i no volia venir a Navarra. Vaig pensar que podria acompanyar-la. Ho vam vendre tot. Li vaig donar la meitat dient-li que havia de venir a Pamplona totes les setmanes. Jo deia “ve” però no volia i en el seu lloc va posar una petita botiga en Azpeitia. La gent es va posar a parlar mal perquè vivíem separats. Les coses no eren com ara. Jo vaig comprar un pis al carrer Sant Lorenzo, vaig tirar les parets i vaig posar un restaurant per a 40 persones, anomenat Gau Xuri. Mentrestant, el marit tenia aquesta botiga i anava a vendre a les fires. Però un dia em van dir que en el mercat d'Amorebieta li havia donat un altre corazon i li havia tirat sang per la boca. Va arribar uns dies més tard i li vaig dir que no es mouria d'aquí. Va trair de mala gana la botiga i es va quedar aquí. Vam estar contents. Vaig treure el meu permís de conduir i vaig comprar un vell carruatge. Després vaig ensenyar a conduir-la al meu marit. Estàvem bé però l'home no es cuidava res i va morir als 47 anys.

Venia un munt d'estudiants a menjar i alguns d'ETA també van caminar. En la nostra menjadora van celebrar una assemblea en 1973 per a segrestar l'industrial Felipe Huarte. Quan va començar l'assumpte d'ETA em vaig llevar el restaurant i ens vam anar a viure a Berriozar.

Sí. Vam estar en el bar d'una gasolinera. Després de quedar-me viuda, vaig treballar en la cuina d'una empresa i en la cura de persones majors i malalts. La filla major es va casar molt jove abans de complir els 17 anys, amb un camioner que tenia 17 anys més que ella. Si sabessis la sort que va tenir! Bé! I és un home que serveix per a tot. Van néixer quatre nets en Berriozar i poques places a casa. Un dia vaig llegir en un anunci que una casa estava en venda en Tirapu i li ho vaig dir al gendre. Comprem aquella casa gran i vella i vam anar a viure allí. El seu gendre i la seva filla ho van arreglar tot. El gendre ho sap tot: calb, fuster, mecànic... Vaig néixer allí el meu cinquè net. Ara tenen una bella casa de camp en Tirapu.

La meva filla va comprar una casa en la part vella de Pamplona i així vaig arribar aquí. No podia quedar-me quiet.

No, m'avorreixo. Es fa el treball més dur. Ara vaig cosir els meus davantals i les venc.

Vostès no han conegut la crisi! Vostès ho han reconegut tot fet. Per això hi ha aquesta salsa. Sap vostè el que la pobra mare ens donava menjar? No hi havia pa. Talo i gràcies. El porc es moria i gràcies a això teníem la fava negra amb una mica de cansalada. Però les vaques i tot es requisaven en l'estable. I els porcs també. S'ho emportaven tot. Gràcies a Déu no passem fam, perquè el nostre pare sempre treia alguna cosa. Vostès no poden pensar què és la crisi!

Alt risc. Els joves parlen, però no sé, tinc por. Falta una mica d'amor. Jo crec que aprenen per estudiar, no és el mateix que abans. Els joves aprenen en un ambient molt polític, amb molta tensió i ho veig molt rar. Abans no era així.

Domèstica i externa. Per exemple, el poble que més es parla basc en Basaburua és Igoa. El seu amor i la seva solidaritat són únics. Les noies sempre han estat les més belles de la vall, però sempre s'han casat amb els nois del poble. No amb els de fora. La seva amistat és terrible. I sempre parlen en basc.