El tema que toco en l'article, haig de confessar que té molts fils i que la meva opinió no és d'un expert. Vull parlar de la necessitat que tenim les persones d'aparèixer. En primer lloc, crec que es tracta d'una conducta natural. En grandària, alimenta el nostre “ego” i la nostra necessitat de seguretat. Es pot situar en l'òrbita del reconeixement personal, reparador per al món interior. Jo també, entre altres, puc sentir aquesta motivació, per exemple, en escriure aquest article en Argia. Per descomptat, si les inputs que rebo del lector són positives. Però l'escala de la necessitat d'aparèixer és àmplia. En un extrem es trobaria aquesta “natural” necessitat que sent tota persona, i en l'altre extrem, ens posaria una excentricitat; és a dir, el cas d'aquesta mena de persones que, si es destaca, mor, sí, sí. Segona confessió: Sento ràbia. Ja us ho explicaré.

Veig dos subconjunts entre els quals necessiten de l'excentricitat, que es vol manifestar sense mesura. Els que estan en el primer subgrup, la fama, necessiten ser obligats a viure, però no oculten aquesta necessitat. Viuen aquesta necessitat honestament, i així se'ns presenten davant nosaltres, sense engany, com els drag queen. No em molesten res, diria el contrari. Són paboreales, però ho fan sense dissimular. Em molesten els exhibicionistes de segona categoria, les yonquias d'altres excentricitats disfressades. Em produeixen vergonya i còlera externes aquells que, amb falsa humilitat, desitgen ardentment l'esplendor pública. Moralment no veuen bé que se'ls noti, però volen o no, el que necessiten és respirar. Apareixen de manera senzilla i amb falsa humilitat, però tenen habilitats sofisticades i molt elaborades per a escalar i guanyar posicions en diferents anells socials. No és rar, a més, que es converteixi en un referent de la cultura, els moviments socials, l'educació, la política, les cooperatives... En efecte, cal reconèixer que tenen algunes habilitats molt desenvolupades.

No obstant això, són, sobretot, venedors de si mateixos sense maletins. Però no se'ls nota. Aquí està l'art. I com a conclusió, m'atreveixo a dir que com més buit es trobi el nombre d'aplaudiments interns, més famolenc estarem dels externs. Compte.