En The Guardian, Nafeez Ahmed, Wikipedia escriu directament sobre medi ambient, geopolítica energètica i crisi econòmica. És el director de l'Institute for Policy Research and Development, una associació que investiga les crisis econòmiques, ecològiques i energètiques. El doctor d'origen bangladeshià ensenya en la universitat. Entre els seus llibres destaca A User’s Guide to the Crisis of Civilization (Guia de l'usuari de la crisi civilizatoria), un documental basat en el qual es pot veure per Internet amb subtítols en castellà: La crisi de la civilització.

El 30 d'agost, Ahmed ha publicat en The Guardian “Syria intervention pla fueled by oil interests, not chemical wapon concern” (la intervenció a Síria està impulsada pels interessos del petroli, no per les preocupacions per les armes químiques). No implica una explicació completa de la guerra, però sí una visió que es necessita per a situar bé qualsevol explicació.

Que ningú esperi la tebiesa de Bashar Al-Assad: “La falta de legitimitat d'aquest règim i la legitimitat de la rebel·lió són molt evidents”, assenyala Ahmed des del principi. Al final: "No hi ha dubte que Assad és un criminal de guerra i que el seu govern ha de ser derrocat. La qüestió és saber a qui substituir i a qui defensar els seus interessos”.

Els disturbis pel canvi d'autoritats a Síria van començar molt abans que l'atac químic del 21 d'agost o fins i tot la revolta de la població a l'estiu de 2011. Sis anys enrere, George Bush ja havia anunciat en la premsa de 2007 que havia donat llum verda a les operacions de derrocament del Govern iranià.

Aquest mateix any, Seymor Hersh va mostrar en la revista The New Yorker que les operacions clandestines estaven organitzades a Orient Mitjà, a més de l'Iran, a Síria i a Líban, on l'Aràbia Saudita es trobava concentrada en aquestes operacions.

L'ex ministre francès d'Exteriors, Roland Dumas, ha assegurat avui en televisió que les autoritats britàniques li van reconèixer en 2009 que estaven preparant l'assalt a Síria.

Segons Nafeez Ahmed, quan a l'estiu de 2011 els ciutadans van sortir al carrer a Síria protestant per l'escassetat d'energia i l'encariment dels aliments produïts per la sequera, els anglesos portaven anys donant entrenament militar als grups de l'oposició contra Al Assad.

Ahmed ha recordat en una conferència la gemma que el general americà Wesley Clark, ex secretari general de l'OTAN, ha dit i encara pot escoltar-se per Internet: Poc després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, es va plantejar en el ministeri de defensa estatunidenc “atacar i destruir durant cinc anys als governs en set països, començant a l'Iraq, Síria, Líban, Líbia, SOMÀLIA, Sudan i l'Iran”. El propi Clark diu clarament que la clau de l'estratègia és controlar Orient Pròxim, tan ric en gas i petroli.

Poc petroli, però bona ubicació

Per a conèixer l'estratègia dels Estats Units, Nafeez Ahmed ens proposa llegir el “Unfolding the Future of the Long War” (Emergint el futur de la llarga guerra) que la companyia de seguretat RAND va escriure per a l'Exèrcit en 2008. Per a accedir a la gratuïtat, només has de consultar el títol d'Internet.

Long War, hi ha una llarga guerra en marxa. Per què? “Les economies dels països industrialitzats continuaran recolzant-se en gran manera en el petroli, un recurs estratègic important”, afirma RAND. “Les reserves de petroli conegudes estan en els territoris on la xarxa de salafistes-gihadistes té les seves forces. (...) Les fonts del Golf Pèrsic dominaran la producció mundial de petroli en el futur. Per això, aquesta comarca tindrà una prioritat estratègica i aquesta prioritat es veurà confosa sense parar amb la necessitat de seguir una llarga guerra”.

El document de RAND descriu a partir de la pàgina 96 set estratègies per a aconseguir la victòria en aquest Long War. Un és el Divideix i Rule que Roma ha ensenyat fa temps, divideix i dominaràs. En el cas d'Orient Mitjà, augmentar les diferències entre els rebels salafistes-gihadistes perquè acabi amb les seves lluites.

Operacions encobertes, guerra no convencional, suport a les forces de seguretat locals... però sense complexos: “Els líders dels Estats Units –proposa RAND a l'Exèrcit– poden aprofitar el conflicte continu entre xiïtes i sunnites, apostant entre musulmans pels règims conservadors sunnites i contra els moviments xiïtes alliberadors [Shiite empowerment movements]... secundant, si és necessari, governs sunnites i autoritaris que sempre són enemics de l'Iran”. L'informe parlava d'ajudar als règims de l'Aràbia Saudita, Egipte i el Pakistan... veure què ha passat a Egipte.

D'altra banda, el conflicte entre xiïtes i sunnites també existeix una maniobra de diversió per als Estats Units. Per als experts de la RAND, Al-Qaeda està molt preocupat per la força dels xiïtes, que poden cremar la munició que en cas contrari usarien contra Occident, que es preocupin una mica més de l'Iran i menys de nosaltres.

Per a 2008, RAND va anunciar que Síria s'enfrontaria a una creixent escassetat d'aigua, amb la previsió que es produeixin conflictes per falta d'aigua. No es feien olor llavors les primaveres àrabs però quant als riscos per al subministrament de petroli d'Occident Nafeez Ahmed va destacar que aviat es va demostrar que els experts neoconas de RAND no estaven totalment equivocats.

En 2009, Síria no va acceptar la signatura amb Katar del contracte per al subministrament de petroli d'aquest regne, de l'Aràbia Saudita, de Jordània i d'una canonada a Europa per Síria. Molt alternativament, va signar en 2012 un memoràndum amb l'Iran i l'Iraq perquè el gas d'aquests porti als ports de Síria perquè arribés al Mediterrani.

“El tub Iran-l'Iraq-Síria –escriu Safeez Ahmed– era donar una ‘galtada’ als plans de Katar. No és d'estranyar que el príncep Saudita Bandar bin Sultan, en la seva obstinació que Rússia es divertís socialment, li digui al president Vladimir Putin que qualsevol règim post-Assad estarà plenament en mans de l'Aràbia Saudita i no competirà amb Rússia per portar gas a Europa per Síria. Putin va respondre que no i el príncep Bandar es va llançar a l'assalt militar”.

La guerra de Síria és una part més de la Llarga Guerra d'Orient. El basc hauria de recordar-lo quan li posi gasolina al cotxe.