Va fer un llarg camí en política abans que el cirurgià Salvador Allende Gossens (1908-1973) arribés a la presidència de Xile. Va entrar en política en 1929 de la mà del grup Avanç. Quatre anys més tard va ser un dels fundadors del Partit Socialista de Xile. En 1939 va ser nomenat ministre de Sanitat en el govern d'Aguirre Cerdà, en 1943 secretari general del Partit Socialista i en 1966 president del Senat. Va ser candidat a la presidència de Xile en quatre ocasions, en 1952, 1958, 1964 i 1970. En el primer intent va obtenir només el 5,44% dels vots, en el segon es va incrementar notablement amb un 28,91% i en el tercer intent va aconseguir els millors resultats de la seva història, el 38,92%, però superant el 55% dels vots del seu candidat de dretes, Eduardo Frei.

Jorge Alessandri era el principal favorit per a guanyar les eleccions del 4 de setembre de 1970, segons totes les enquestes. Pel que sembla, segur del triomf del candidat conservador, el Govern dels Estats Units no va fer grans esforços en la campanya contra Allèn, a la qual van arribar uns 250.000 dòlars a través de l'empresa ITT. Segons altres fonts, l'ajuda que es va enviar des dels Estats Units tenia set xifres de recaptació estatunidenques per vendes. Si va anar així, no va ser suficient per a tapar les febleses d'Alessandri i les eleccions van ser guanyades per Allèn (36,6%), seguit de prop per Alessandri (34,9%).

La resposta de Washington va ser immediata. Per ordre de Richard Nixon, la cia va preparar dos plans per a evitar que Allèn arribés a la presidència. El pla Track One tenia com a objectiu que el congrés triés a Alessandri. El pla Track Two preveia la suspensió dels resultats de les eleccions en considerar que s'ha produït una situació d'inestabilitat política. Tots dos plans van fracassar, el 24 d'octubre el Congrés va proclamar a Allèn com a president i va assumir el càrrec el 4 de novembre.

Èxit de les primeres mesures

El nou Govern d'Unitat Popular va posar immediatament en marxa la nacionalització dels sectors clau de l'economia. Els principals recursos de Xile estaven en mans d'empreses estrangeres i les mesures governamentals anaven a impedir que els beneficis d'aquests recursos s'escapessin del desastre. A més, Allèn va accelerar i va aprofundir en la reforma agrària empresa per Frei, destruint el sistema latifundista. En el primer any de Govern, el PIB de Xile va créixer un 8%, complint a més amb la promesa de campanya: van congelar el preu dels productes de consum i van augmentar els salaris dels treballadors. Això es va aconseguir mitjançant l'emissió de diners en paper, i l'economista del govern tenia raó: l'emissió de bitllets no augmentaria la inflació, almenys a curt termini. Entre 1968 i 1972 el salari mínim es va triplicar (segons el diari dretà El Mercuri, publicat al setembre de 1989).

Al marge de l'economia, les millores també van ser notables en l'àmbit social. En l'àmbit sanitari, el nombre de metges va augmentar un 6,6% durant el mandat d'Allèn, el d'infermeria un 17,8% i el d'odontòlegs un 31,5%. En 1972 les despeses de salut van suposar el 3,5% del pressupost (la despesa mitjana en la dictadura, que començaria l'any següent, era del 0,6%). En educació, l'escolarització de 6 i 14 anys va aconseguir el 94%. Els llibres, el material escolar i el desdejuni es repartien gratuïtament a tots els nens i nenes de l'ensenyament bàsic i el menjar era gratuït per als alumnes amb menys recursos. El Govern d'UPyD va aplicar immediatament la mesura de repartiment de mig litre de llet per nen, i quan la producció interna va ser insuficient i va caldre importar llet, també es va retenir la distribució gratuïta. La pensió de viduïtat, que fins a 1970 ascendia al 50% de la pensió de jubilació del mort, va ser incrementada al 100% pel govern socialista.

El problema de l'habitatge era greu a Xile. El terratrèmol de maig de 1971 va elevar el dèficit fins als 520.000. Durant el mandat de Frei es van construir 39.000 habitatges a l'any, mentre que en la dictadura de Pinochet es van construir 30.000. I a pesar que el Govern d'UPyD no va aconseguir resoldre el problema, es va aconseguir elevar la xifra a 52.000.

Les esquerdes de la prosperitat

La reforma de l'agricultura va provocar problemes en la puixant indústria agrícola de Xile. Els terrenys van ser cedits als agricultors, però els nous propietaris controlaven només una part del procés productiu i no disposaven dels recursos i el temps necessaris per a adaptar-se al nou sistema.

A més, l'economia va començar a sofrir les conseqüències d'una emissió desmesurada de moneda: la inflació va aconseguir el 225% en 1972 i el 606% en 1973.

Prohibint el sistema de preus lliure, els preus eren fixats pel govern. Quan l'economia va deixar de créixer, va arribar l'escassetat de productes de consum bàsics i, amb això, el mercat negre que multiplicava els preus oficials es va disparar.

Segons Belarmino Elgueta, exdiputat del Partit Socialista de Xile, “sens dubte, la direcció política i administrativa d'UPyD va cometre errors en l'execució del projecte. Però aquests errors no neguen la utilitat del projecte bàsic i no desvirtuen els resultats positius obtinguts fins a la data”.

Enemics a casa i fos

L'error i la fragmentació de l'esquerra xilena –els comunistes van secundar fins al final al govern d'Allèn, però els socialistes cada vegada se sentien més alt les discrepàncies amb ell–, el major obstacle d'UPyD eren els adversaris polítics. El mandat es va iniciar en una minoria neta. En les eleccions parlamentàries de 1973, UP-PSOE va aconseguir millorar els resultats de 1970 (43,5%). L'oposició necessitava més de dos terços dels vots per a destituir a Allèn. I encara que no ho va aconseguir, Allèn va continuar governant en minoria i els esforços per acostar-se a l'oposició van ser inútils. A més, des del principi, els grups socials d'alt i mitjà nivell de Xile van portar al carrer el descontentament provocat per les mesures d'Allèn, el que va accentuar la polarització de la societat xilena. L'economia també es va veure afectada pels boicots promoguts per l'oposició: tancaven empreses, fomentaven aturs en diferents sectors, destruïen productes bàsics o amagaven per a augmentar els problemes de subministrament...

Abans de les reformes d'Allèn, els sectors econòmics més lucratius de Xile estaven en mans d'empreses estrangeres (i quan diem estrangers, principalment estatunidencs). El 15 de setembre de 1970 Richard Nixon va llançar a Richard Helms, director de la CIA, una frase que més tard seria coneguda: “Deixarem a crits l'economia de Xile”. I ho van fer bé: van tallar les línies de crèdit, van bloquejar els comptes de Xile als Estats Units, van pressionar a les entitats financeres perquè no invertissin a Xile... Segons l'historiador francès Christian Delois, dels 270 milions de dòlars que Xile anava a rebre en 1972, només va rebre 32 pel bloqueig dels Estats Units.

El Govern dels Estats Units, fins i tot abans de la presa de possessió d'Allèn, va començar a intentar impedir que els socialistes obtinguessin el poder, va trigar tres anys a rebentar la base econòmica xilena i va tenir una participació directa en el cop d'estat de fa 40 anys –si abans no era clar, 20.000 documents desclassificats per la CIA en 2010 no deixen lloc a dubtes–.

Què hauria passat si no hi hagués hagut un cop d'estat? La pregunta no té una resposta clara, ja que el possible molí porta 40 anys girant. El govern de 1.041 dies d'Allèn és una obra inacabada i sobtadament interrompuda. És difícil repartir els mèrits de les fortaleses i els errors de les febleses, per sobre de la idealització dels sectors de l'esquerra i de la distorsió dels de la dreta, treure conclusions objectives, destacar les aportacions del projecte de tres anys. En 1997, un equip d'investigadors va fer un gran esforç per a fer un repàs exhaustiu i objectiu al mandat d'Allèn. El projecte, compost per dos gruixuts volums, Els mil dies d'Allèn, va consistir en una exhaustiva recopilació de documentació sobre el tema, que posteriorment s'utilitzarà per a diverses interpretacions. Però tal com va reconèixer el responsable del projecte, Arturo Fontain i Miguel González Pino, realitzar estudis objectius “no és fàcil, sobretot per la càrrega ideològica que té el tema”. És més fàcil esmentar la lliçó dels 1.000 dies d'Allèn, que s'ha posat de manifest en altres parts del món i en altres èpoques: Tocar els interessos dels Estats Units és molt perillós.