Vaig néixer en un petit poble, en una gran família. Teníem nou fills, sis filles i tres fills. Des de molt petit em vaig adonar de l'opressió per la separació de classes, per la religió i pel sexe. Amb 6 anys em van fer una ablació i record molt bé el primer dia que em van dir que per “mandat de Déu” els homes estaven per sobre de les dones. D'altra banda, als 10 anys em van voler casar, i llavors es va establir la base de la meva consciència feminista. En aquell moment em vaig adonar que corria el risc de no ser amo de la meva vida i em vaig rebel·lar contra la decisió. Els vaig dir als meus pares que deixaria de menjar fins que ajornés les noces, i la meva mare es va posar de la meva part. Per fi, també el meu pare. Vaig tenir molta sort amb els meus pares. Aquesta petita victòria va obrir el camí als onze enfrontaments que van seguir. Les meves germanes van acceptar el seu destí i jo no.
A principis dels anys 50 vaig venir al Caire a continuar els meus estudis. Aquí vaig estudiar medicina i vaig conèixer a moltes dones que es trobaven en la meva mateixa situació. La militància i la formació van anar de bracet, i vaig començar a participar en diferents grups feministes. Quan vaig acabar la universitat vaig ser nomenat director del departament de Salut Pública d'Egipte. Vaig començar a estudiar la influència de l'opressió de classe i de gènere en la salut de les dones.
Hi ha un punt d'inflexió en la meva vida, que va ser el coneixement de Firdaus. En 1972 em van expulsar del departament de Salut Pública, després d'escriure el llibre Dones i Sexe. Vaig començar a estudiar les neurosis que patien les presoneres egípcies i em van parlar d'una dona anomenada Firdaus, que estava en la presó de Qanatir. Estava condemnat a mort per assassinar a un home, i vaig voler saber de la seva boca quina havia succeït per a arribar a aquesta situació. Firdaus va ser assassinat immediatament, però la seva veritat la vaig reflectir en el llibre Woman at Point Zero, tan veritable com la crua radiografia de les dones de la meva generació. Com dic sovint, Women at Point Zero és la crònica d'un empipament.
Paradoxalment, en 1981 vaig tornar a aquesta presó, però com a pres. Em van empresonar arran de les campanyes contra el president Anwar el-Sadat. Només vaig estar tres mesos en Qanatir, on després de l'assassinat de Sadat es van retirar els càrrecs contra mi.
La situació de les dones ha millorat en molts casos. La meva filla, per exemple, és més lliure que jo. M'he casat tres vegades i m'he separat; ella no ha volgut casar-se. Jo tinc dos fills i ell és amo de decidir si vol o no. Jo vaig haver de marxar-me als Estats Units durant vint anys, perquè els islamistes m'han posat en la seva llista negra; la meva filla, per contra, milita com jo i no ha tingut necessitat de marxar-se. El procés d'alliberament ha estat traumàtic per a la nostra generació, hem hagut de vessar sang i llàgrimes, i els descendents s'han beneficiat de la nostra lluita.
En qualsevol cas, considero que hem retrocedit des del punt de vista polític i econòmic. El colonialisme econòmic i el fonamentalisme religiós han fet que el model capitalista s'endureixi. En el cas d'Egipte, les dones, els nens i els pobres es troben sense cap mena de protecció. El model patriarcal està arrelat en tots els àmbits i té conseqüències físiques i psicològiques deplorables en les dones.
No hem avançat en aquest tema. Encara més del 90% de les dones egípcies la sofreixen. Es va aprovar la llei que prohibeix l'ablació, però no s'ha reduït el nombre de dones que sofreixen la pràctica. El problema és que el govern no pren l'assumpte de debò. La llei no va ser més que una estratègia per a netejar la imatge d'Egipte, però l'ablació està massa arrelada en la nostra societat. Encara avui sofreixo la censura en les televisions egípcies quan vull parlar del tema.
En qualsevol cas, hem aconseguit petites victòries. Fins ara, posar el cognom de la mare era il·legal a Egipte, per la qual cosa els nens sense pare no eren legítims. Els nens nascuts per violació o famílies sense marit no tenien certificat de ciutadania. Després de dècades de lluita, hem aconseguit canviar la llei i s'ha reconegut a les dones que no tenen marit que posar el seu cognom als seus fills.
La veritat és que jo no utilitzo el terme feminisme. Soc egipci i la meva llengua materna és l'àrab. El feminisme és un referent en anglès, així que prefereixo dir Tahrir a la-Mar (alliberament de dones). I l'alliberament de les dones, al meu entendre, no pot separar-se del moviment d'alliberament d'un país o una societat. Ser feminista és lluitar per la llibertat, dones, homes, pobres, immigrants, nens... Tots siguem iguals en drets. Però per a poder alliberar la ment de tots, també hem d'alliberar el nostre poble del colonialisme i de la invasió islàmica de l'estranger.
Per a mi mai ha estat un referent. És més, he estat molt crític amb ell. Crec que la majoria de les feministes dels Estats Units i d'Europa només parlen de patriarcalismo. No critiquen el capitalisme o l'opressió de classe. Però què és el capitalisme, si no el patriarcalismo econòmic? El problema és que la majoria de les feministes són purament capitalistes. Durant vint anys vaig ser professor als Estats Units, i vaig tenir grans discussions amb els meus amics. Germaine Greer, per exemple, va admetre el vel i l'ablació a Egipte, al·legant que es tractava de la veritable identitat de les dones egípcies. És això el que el feminisme occidental ha d'oferir-nos?
Així és. Moltes vegades em pregunten si la dona que porta hijab o vel pot ser feminista. Jo els contesto: la dona nua és necessàriament feminista? Al meu entendre, cobrir-se o despullar-se són dues cares d'una mateixa moneda. El fet que una dona estigui nua no significa que sigui lliure. La qüestió és, per què hem d'amagar o mostrar el nostre cos per a reivindicar alguna cosa? En tots dos casos actuem com si es tractés d'un tros de carn.
Soc contrari a tapar el cap, però també a considerar la nuesa com un símbol de llibertat. No obstant això, si veig que una dona religiosa està tapada i em diu que és feminista, m'oposaré. Com es pot creure en un déu opressor? He estudiat durant dècades el Judaisme, l'Islam i el Cristianisme, les tres principals religions monoteistes del món, i desgraciadament les tres estan interessades a mantenir a les dones oprimides.
Jo sempre he defensat que no. En l'antic Egipte teníem una deessa anomenada Noot, una deessa celestial. El seu marit, Geep, era el déu de la terra. Però amb el naixement del sistema d'esclavitud, el marit es va convertir en un déu celestial i la dona, en canvi, en un déu terrenal. Noot s'havia fet de carn. Amb el temps, la dona va perdre la seva condició divina i es va convertir en un símbol del diable. És una gira de matriarcalismo a patriarcalismo. Les religions monoteistes són conseqüència d'això, i des del seu origen han considerat el coneixement com un pecat.
Des que tinc memòria he lluitat per un país lliure i just, i no negaré que estic cansat. Però al mateix temps estic més furiós que mai. Fa dos anys, milions d'egipcis sortim al carrer a favor de la llibertat, i quina va ser la conseqüència? Passem d'una dictadura a un règim islamista liderat pels Germans Musulmans. Ara tenim l'oportunitat de reiniciar la transició democràtica. Tinc més raons que mai per a continuar lluitant per la llibertat i per un estat laic. De totes maneres, haig de sentir que soc massa radical per part dels mitjans de comunicació. Ho sento, però desconfio dels periodistes, professors i metges.
Les contradiccions de la vida! Soc metge, però mai m'ha agradat la meva professió. El que sé de medicina no m'ho ha donat la universitat, sinó la vida mateixa. El sistema educatiu actual només ha suposat la divisió del coneixement. Destrueix la creativitat natural. L'ésser humà necessita menjar per dret, sexe i cultura lliure. A Egipte continuem lluitant per a ser cadascun d'ells.
Goldatz talde feministak antolatua, ortziralean, urtarrilaren 3an, Jantzari dokumentala proiektatuko dute Beralandetan (17:30ean) eta biharamunean, urtarrilaren 4an, Berako bestetako tradizioak aztergai izanen dituzte Maggie Bullen antropologoarekin leku berean (10:30).
Ander Magallon, Mikel Irure eta Xabier Jauregi Metropoli Forala saioan egon dira maskulinitate berrien inguruan mintzatzen.
Quan el sistema colonial capitalista heteropatriarcal es qüestiona i lluita, ataca sense pietat. Utilitzant totes les eines al seu abast per a enfortir, enfortir i consolidar el poder institucional, els mitjans, la justícia, la llengua, la cultura, la violència...
A Suïssa,... [+]