Aquest estiu a Letònia m'ha estat més fàcil explicar que mai que soc basc, no perquè siguem més coneguts, sinó perquè ara coneixen als catalans. Diena, el primer periòdic de Letònia, ha portat dues vegades en l'últim any a la portada al moviment sobiranista català, i no serà l'últim. De fet, el pròxim 11 de setembre els catalans realitzaran una cadena humana d'uns 400 quilòmetres en la qual reivindicaran la independència de Catalunya. El referent s'ha buscat al Bàltic. El 23 d'agost de 1989, gairebé dos milions de persones van creuar Tallinn (Estònia), Riga (Letònia) i Vilnius (Lituània) en una cadena humana de més de 600 quilòmetres de recorregut. Així, es va proclamar la unitat d'acció dels tres països i l'alliberament nacional dels tres. Tenen motius per a sentir-se orgullosos d'aquella mobilització en el Bàltic, i per descomptat la Via Catalana té assegurat el seu ressò perquè servirà per a enaltir aquest orgull.

Un professor català que treballa en la universitat de Lituània m'ha explicat que té intenció d'anar a Via Catalana. Després de romandre set anys sense visitar el seu país, ha visitat Catalunya el mes de juliol. Abans d'anar-se coneixia bé el moviment independentista i en les seves paraules “eren quatre gats”. Ara les coses són diferents, el país ha canviat i com a prova d'això m'ha dit el Cinturó Vermell de Barcelona: “Els balcons han estat ocupats per banderes independentistes, excepte en els forts de la versió més espanyolista del PSC”.

El projecte secessionista català és un dels més convincents que existeix en l'actualitat a Europa. Dues dimensions estructurals expliquen el succeït. La primera és la nacional, la majoria de Catalunya volia més sobirania en una Espanya federal i plurinacional. La segona dimensió és econòmica. Catalunya porta dècades sofrint el dèficit fiscal, la qual cosa suposa que la quantitat total acumulada està en continu creixement. Aquesta realitat ha aprofundit en la percepció de la “injustícia contra Catalunya”, sigui nacionalista català o no, entre la ciutadania.

No obstant això, les tensions no han esclatat fins que s'han trobat dos factors conjunturals. La crisi econòmica ha augmentat la grandària de la injúria que suposa el dèficit fiscal i ha cohesionat a una àmplia majoria del poble per sobre dels diferents sentiments nacionals. De fet, igual que als països del Bàltic, els eslaus que van votar per la independència es van multiplicar a l'espera d'una vida millor. I un segon insult, el succeït amb l'Estatut de 2006. El Parlament català va aprovar amb el 88,8% dels vots el projecte de llei, un ampli acord per a aprofundir en l'autonomia dels catalans i aconseguir una adequació dins d'Espanya. El Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar parcialment la decisió de dos parlaments democràtics (Catalunya i Espanya) i els ciutadans en referèndum, després que les Corts espanyoles retallessin l'Estatut. D'un problema nacional i econòmic, el de Catalunya va passar a ser un problema democràtic. Els catalans volen decidir el seu futur, però les institucions espanyoles els neguen aquest dret democràtic amb arguments nacionalistes espanyols. Aquesta negació ha donat lloc al creixement de l'independentisme, ja que quan el particular (voler més autonomia) es converteix en un valor universal (dret democràtic a decidir) s'aconsegueix l'hegemonia política.