Han passat catorze anys i a la dona la serp li va dir! des de la publicació de la seva primera novel·la. Amb ell va guanyar els premis Euskadi i La Crítica. El temps és el tema fonamental de Lorda Oñederra. M'ha semblat que la crítica sobre la segona novel·la, i la recepció, no és més que una digestió. És més, acabem la conversa sense haver fet més que ajudar-me a digerir, si és que ho he portat pel camí de la digressió.
Luzia, la protagonista, ha estat descoberta en la portada d'Intempèries (a la recerca de refugi), on està acompanyada pel fidel boxer Taka. Era el gos del germà de Lorda. Ha fet un gran elogi al seu gos amic. Entre altres coses, és una novel·la d'amor. Ens hem referit als “petons”. En el remolí del temps hem iniciat la conversa sobre la diferència que s'ha posat en les relacions entre l'home i la dona: “En entrar en Euskaltzaindia em vaig adonar que el president d'Euskaltzaindia sol fer un petó a la dona, la mà a l'home. Li vaig dir al president d'Euskaltzaindia [Andrés Urrutia] que si no li fas un petó a Joan Mari Torrealdai, a mi tampoc. Per què aquesta diferència de gènere?”. Bé, entre amics, com un vulgui, però en els protocols per què aquesta diferència?”.
El tema de la novel·la és la relació entre homes i dones.
Jo diria que és entre persones, hi ha una diferència entre homes i dones. Un dels eixos de la novel·la és el de les xarxes de relacions entre homes i dones.
La dona busca refugi...
Tots estem en Intempèries o busquem refugi; tampoc en tot moment. En altres paraules, busquem oportunitats que ens despertin. Busquem refugi, però dissimuladament, com si no estiguéssim de viatge. Volem començar en una altra cosa i cada variant ens posa en qüestió, en una nova situació. Caminem per inèrcia i quan ocorre una cosa nova, apareixen esquerdes d'alguna manera.
“El temps passa de manera diferent”. Aquesta és la primera frase del llibre. La primera frase sembla indicar el sentit del llibre.
Perquè és una frase antiga, perquè em queda molt temps per a escriure. No obstant això, vam fer un canvi de casa, i record l'habitació en la qual estava, record amb precisió la frase. Tens raó. De totes maneres, tens una idea, però quan la idea et ve amb les paraules, això és el que et dona el destí. Quan se'm va ocórrer aquesta idea, no sabia cap a on es dirigia la novel·la. La primera part no és com totes les altres. Vaig acabar el llibre enllaçant els paràgrafs primer i últim. La diferència de temps em fascina molt. Això m'ha passat des de petit, és molt cridaner. Els adults deien “el temps passa cada vegada més ràpid” i nosaltres deien “no estan bé del cap”. Els majors deien, al nostre mode de veure, moltes ximpleries. Maleïda sigui! Al cap de cinquanta anys, la consciència del temps canvia. L'empremta que deixa el temps en la vida em sembla curiosa i interessant.
I al principi de la novel·la que li va dir la serp a la dona, d'alguna manera has esmentat.
Doncs... no ho vaig fer a propòsit. La veritat és que no tinc la innocència d'abans: “Els crítics enxamparan això”, vaig pensar. Llavors, com un nen malvat, vaig fer una espècie de joc. Sense analitzar-ho massa, no havia pensat a anar a buscar aquesta imatge de la Bíblia. En escriure, a vegades et poses en el camí dels somnis, a un altre nivell, i aquí apareixen coses. El paradís i la serp una altra vegada... vaig pensar. Bé, no saps exactament per què.
“Aquest ésser com Déu sí que era desitjable”, pensa el narrador.
Sí, és un assumpte estimulant. Pot un desitjar el que no coneix? No. Però ells, simbòlicament els primers, Adán i Eva... El desig i l'enveja són coses que l'home no pot suportar. Voler com els altres, voler o necessitar controlar la vida dels altres. Això ens lleva llibertat. L'enveja és una de les nostres cadenes. Però també és motor. En fi, vaig caure en el parany, estic analitzant el llibre amb tu, d'aquesta manera, a mesura que vaig arribar.
Els occidentals tenim un problema difícil d'ajustar el temps. Nosaltres tenim diners, els veïns d'altres països tenim temps. La gestió del temps és la nostra tasca principal. La novel·la m'ha suggerit aquesta opinió.
En l'entrada de l'últim capítol he posat una cita del cantant Fabrizio d'André. La seva veu és màgica per a mi, també m'interessen algunes lletres de les seves cançons. Diu que el temps passa, però el temps en si mateix no té pressa. Aquest és el meu desig, “no tractis de córrer, no et detinguis, però no t'avancis al temps”. Després, el que nosaltres no tenim temps i tenim diners, és un tòpic. Ells no tenen ni diners ni temps. He estat en una escola de Guatemala quatre vegades en els últims anys. Ells estan essencialment fotuts pertot arreu, i amb això nosaltres volem justificar el nostre.
Luzia és lingüista, no és mare. Pobre Lourdes! Qui és Luzia per a Lorda?
Un personatge que em ve des de lluny, des d'abans d'escriure la primera novel·la. El llarg té moltes de les meves característiques, però superficials. En aquestes qüestions d'autobiografia hi ha molt de morb. Entorn dels personatges de l'anterior novel·la, vaig tenir anomenades de telèfon. “Ja sé a qui em refereixes, ho he sentit com per a fumar cigarrets”. “Perquè, miri, el que vostè esmenta no fuma”, jo. “No diguis!”. Una vegada més: “Conec una part d'aquesta història”, he sentit. “Ah si...”. A un li vaig dir: “Creus que coneixes a aquesta amant? Creus que he tingut una? O coneixes a tots els meus amants?”. “Llavors no és això?”, va respondre. És bo trobar-se amb el lector. També és un joc de literatura, el joc del lector és bonic. Però hi ha coses de crítics literaris que t'avergonyeixen.
És que a vegades la literatura és un joc desolat?
No, no... Aquesta pèrdua d'innocència té el seu costat bo. Però com Lucía té el meu ofici, potser havia de cridar-li Lorda o Lou i escriure-li amb tota llibertat. És a dir, amb el personatge et passa que al principi està lluny de tu, és inventat o més inventat. Després li acostes, li dones ocupació, lloc de naixement, això i altres. El personatge s'acosta i s'allunya. Tinc la sensació que és algú que he conegut, que ha caminat per aquí durant catorze anys. Em dona una espècie de tristesa deixar-la anar de les seves aventures.
No obstant això, els suggeriments t'irriten.
Em disgusten d'on procedeixen, com en altres coses de la vida. És com llançar losintxas o flors. D'on venen, no? Quan venen d'un punt de poder, d'aquests falsos savis, d'aquests que critiquen... Algú que està en la literatura hauria de saber si la literatura es concreta d'una altra manera. Els lectors em semblen un dels aspectes més interessants d'escriure. Vostè fa una part de la literatura i l'altre és el lector. Hi ha moltes lectures i als lectors se'ls passen coses que no se't passen pel cap. Això a mi se'm fa molt. Per això és difícil d'expressar que vull dir això o allò amb aquest llibre. Jo no sé el que es pot parar després de les perspectives que obre la història –en el lector–. A mi no m'agrada explicar-les.
Com influeix el fet de ser lingüista en la seva escriptura, en la seva condició d'escriptor?
Té bona i mala influència. En mi està molt present, perquè soc un lingüista vocacional. Influeix, per exemple, perquè soc conscient de molts aspectes de les llengües. M'interessen els idiomes, no l'únic idioma. També treball sobre els aspectes del llenguatge dels pulmons al nas i fins a la boca. Els éssers humans fem coses diferents amb el llenguatge, les estudio molt. També em preocupa aquest moment del basc: el basc està millor sociològicament que mai –almenys en alguns llocs–, però lingüísticament, no sé si està tan ferm. Em sembla que és important saber quina llengua s'utilitza i com s'utilitza.
Per això, utilitza els registres senzills de l'idioma?
Vaig escriure la primera novel·la perquè el lector la recollís sense fer de diccionari. Ara no tinc una resposta concreta. Potser la influència d'aquesta consciència és present en la novel·la. Això és el que m'ha impulsat a escriure d'aquesta manera, però no sé fins a quin punt és lliure. Algunes novel·les en basca no em donen el gust de la literatura, però vaig aprendre molt de basc. Jo tinc el basc una mica pobre, el del carrer. Llavors el meu zel va ser el següent: “Has d'oblidar al lingüista, no escriguis programàticament”. Per tant, noto quan escric lliure, tant pel tema com per l'idioma. Abans ha esmentat la frase inicial: si té una idea, però si no es bobina bé, la frase no serveix. T'adones de quan el consegues i quan no. A vegades crec haver-ho aconseguit.
També ha escrit sobre el “conflicte basc”, d'una manera senzilla però amb una estètica especial.
Potser és un dels temes més importants de la novel·la, no s'ha esmentat molt. Se sol dir que les novel·les són de biografia. Cada vegada més dins i més intricat, més allunyat de la consciència racional o de la forma lingüística, la qüestió és més profunda. Els psicoterapeutes saben l'important que és esmentar les coses, pots estar diversos anys sense esmentar-les, però quan les esmentes... La meva major impressió en la història d'aquest poble és veure'm a mi mateix, en certa manera una relació conflictiva amb mi mateix. De fet, la situació que estem vivint ara amb el final d'ETA, que ha anat tant de temps, i el subratllo: “On he estat?”. I jo sé on he estat en algunes coses. He anat a veure a alumnes presos, em vaig mobilitzar quan van matar a Josu Muguruza. Soc crític amb ETA... Però no he vist a l'altre partit, el de les víctimes d'ETA...
Vols dir que has vist tard?
Sempre és tard. I ETA ha nascut amb mi o jo amb ell. Ara surt a la venda Hannah Arendt. Com els alemanys van fer aquest forat en la consciència? Jo he fet això. Evidentment, canviant formes i grandàries. Jo ho sento ara, i em fa por el futur d'aquest país. Si es tapen les coses... Estic en aquest embolic, molt aclaparat. Un dels meus temes favorits és la fonologia: “Com escoltem el que volem escoltar”. Com veus unes coses i altres no. Ha estat un dels quals vostè ha vist. Record quan érem més joves. Ara veig quants treballs tenim per a rebre un ressò col·lectiu. No he aprofundit en el tema, no és un intent, perquè estic sense opinar. I, en certa manera, això és així perquè jo ho he viscut així. Vostè ha captat aquest aspecte.
El lingüista Luzia treballa amb Eva, que té afàsia. D'alguna manera has treballat l'oblit.
Jo no he fet aquesta connexió, no la tenia al cap. Per tant, això ho veig i ho aprenc. L'afàsia en si se'm fa molt interessant, potser és el primer tema que tenia al cap, el tema que tocava. Si sabés vostè quantes hores he passat llegint treballs sobre l'afàsia. Després, la llibertat que et dona la literatura és la forma en la qual t'ho expliques. Hi ha moltes classes d'afàsia, però volia que no digués gairebé gens d'afàsia.
Com s'ha d'escriure sobre la memòria del conflicte en la literatura?
Pots fer ficció amb el que puguis, però jo no puc escriure de manera programàtica. Diu vostè conflicte, perquè per a començar llevarem la paraula conflicte. Hauríem de jugar uns mesos. És a dir, em veuria obligat a passar a l'intent d'expressar alguna cosa sobre el conflicte. Hi ha conflicte i per a començar tenim el conflicte aconsegueixo mateix. En la novel·la no puc aprofundir en ella. La paraula conflicte no em sembla adequada, perquè el propi conflicte ha fos la paraula. Aquesta idea em sembla interessant, no és meva: Buidarem la paraula conflicte. Ens posarà en la següent lliçó.
Copenhaguen, 18 de desembre de 1974 A les dotze del migdia va arribar un ferri al port, des d'on va desembarcar un grup d'uns 100 Santa Claus. Portaven amb si una oca gegantesca. La idea era fer una espècie de “Oca de Troia” i, en arribar a la ciutat, treure per dins els... [+]
No vull a gent que no sàpiga compartir el paraigua. No estimo a la gent que camina massa de pressa quan no soc jo, ni a la qual camina massa a poc a poc (bo, això sí una mica, però només una mica). No m'agrada la gent que se senti en el seient del passadís en l'autobús. No... [+]