País Basc, Salvador Espriu

Traductor: Juan San Martín

Egan, 1967

Salvador Espriu els compliria el dia deu si hagués viscut fins a cent anys. Narrador, dramaturg, però sobretot poeta, fins i tot poeta nacional català. La nostra petita pàtria està en celebracions: L'any 2013 és l'any Espriu, en el qual predominen les garlandes de coets, els elogis a l'obra de l'escriptor. Avantatges de jugar sense estat però sent nació.

Entre nosaltres, el poeta ha estat portat en exclusiva. Un poema de José Antonio Loidi, 1965. Koldo Izagirre i Gerardo Markuleta seran més contemporanis. Però Juan San Martín ha estat el que més ha traduït al basc. Dos de les seves obres més importants són el llibre de Sinera (66) i Zezen larrua (83-86). No obstant això, un altre treball de Sant Martí posa en marxa tota la maquinària.

Revista Egan, número 1967. En ell, tres poemes: “Illargia”, “La illobia de Carlos el Canviat de nom”, “Aizea”, escrits per Espriu –els títols de la primera en basca en l'original– traduïts per Sant Martí. Tot quedaria molt bé, tres poesitos, els que Espriu deia que li agradava tant si no es prenguessin les obres completes del 68, si no es triés el Tom de Poesia, si no obrís el Tom de Poesia, en l'apartat Fraccions, versos, intencions, matises. Miri, quatre poemes sota l'epígraf País Basc: “Ilargi”, “La tomba de Carles el Noble”, “Aizea”, més “Biar” amb data 06-08-67. Aquesta secció és un cistell de cistelles, la majoria són poemaris escrits per encàrrec, però hi ha recopilacions. Com aquest germen de la col·lecció que, aparentment, va voler escriure a Euskal Herria. No està en cap lloc determinat que volgués escriure la col·lecció, però sí que se sap que va escriure els poemes sense que ningú li ho demanés. Per lògica: L'any 58 va expressar la seva intenció d'iniciar el “cicle de la col·lectivitat”, una poesia més cívica, la discursividad dels versos, la vocació de denúncia, la presència identificable de la realitat política del poble. La pell de brau dels 60 ens mostra les seves característiques: és un llibre de transició, des del mite de Sinera –la pàtria petita i el món perdut– fins al de Sepharade –com deien els jueus de la diàspora a la península ibèrica–. Els experts diuen: comença a combinar una reflexió lírica sobre la mort i la condició humana amb una crítica ferma sobre l'Espanya franquista. I després està l'admiració d'Espriu pel País Basc. Va escriure al lehendakari en el 83: a les seves mans àgils i en els seus coneixements estava la causa suprema d'Euskadi, que sentia.

En les edicions posteriors d'obres completes, són sis els poemes que s'han dedicat a Euskal Herria: als anteriors cal afegir “Gau” (69) i “Soc una cançó biocida” (70). I el millor: pel que sembla, encara queda algun inèdit.