argia.eus
INPRIMATU
Un petó
Inma Errea Cleix @inmaerrea 2013ko uztailaren 04a

La primera vegada que me'l va demanar un, em vaig quedar horroritzat. Ho havia vist allí, però no teníem a penes cap tracte. No obstant això, es va atrevir –i em va sorprendre–. "Em dones un besico?", va murmurar mentre passava prop de la seva cadira nintzela.Txundidurak, i em va durar un instant, i li vaig fer el petó immediatament. M'ho va agrair.

Les primeres vegades són sempre bastant rares, i fins li vaig fer un petó, molt rar, a aquella dona que em va demanar. Però de seguida em vaig acostumar, i en els últims cinc anys m'he repartit molt en la residència de majors: a més del que li dono a la meva mare com a filla, he desgranat molts altres petons –ja sigui col·locant-los en la galta o en el front o llançant-los en l'aire–, a vegades a petició dels receptors, a vegades a petició meva. Tots aquests petons mai van anar gratis, perquè en tots els casos, com en la primera ocasió, he rebut l'agraïment dels meus receptors: un somriure tímid, unes paraules tremoloses o una mirada molt dolça.

He après moltes coses des d'aquell primer petó i altres tantes (molts tòpics i prejudicis) sobre les relacions humanes i la vellesa.

He après que som éssers que necessiten petons, sigui com sigui la nostra història o la nostra situació, per a connectar a la vida, als vius, i que els petons poden ser ponts temporals, transitoris però ferms.

He hagut de desaprendre que els petons no es canvien més que per germanor, amor, confiança o proximitat. Si es necessita un petó, un estrany que passa al seu costat pot per un instant convertir-se en l'amic més pròxim.

Vaig aprendre que els petons, les carícies, els somriures i les paraules dolces, malgrat el sota preu, eren matèries primeres de gran valor, sucoses alhora que lleugeres, curtes i de llarg abast, de gran utilitat tant per al receptor com per al donant.

I estic desaprenent les lleis inexpressives que ens obliguen a separar-nos dels cossos dels altres (no sols dels estranys o dels vestits dels vells) per a protegir-nos dels nostres sentiments i emocions, o els murs invisibles que portem erigits en la carn.

Mentre escrivia aquest article m'he adonat que fa dies que no veig a la dona que em va demanar un petó. Hauré de preguntar-li-ho. La resposta és breu: em diuen que està ficat al llit a l'habitació, sense forces per a aixecar-se. O que està hospitalitzat. O, simplement, que ja s'ha anat.