La VI edició del Festival de Cinema Invisible se celebrarà al setembre a Bilbao, de la mà de l'ONG Cultura, Comunicació i Desenvolupament. Com el seu propi nom indica, l'objectiu és mostrar pel·lícules i documentals que no es veuen a les sales habituals de cinema. Es tracta de documentals sobre països en desenvolupament i allunyats de les mirades habituals, realitzats en molts casos per dones. Els organitzadors de l'esdeveniment creuen que són necessàries per a fomentar la cultura i la comunicació d'aquests països. Per això, cada any, en diverses sales de la capital biscaïna, entre elles els cinemes Golem i alguns col·legis, s'exhibeixen al setembre aquestes pel·lícules de contingut social.

Com a avantsala al festival, la setmana passada vam poder veure la versió en basca del documental Ikus-Begiradak en el Zine Txokoa de Kafe Antzokia. Recordem que aquest treball va rebre el premi a la millor pel·lícula realitzada per una dona en l'edició de 2010 d'aquest festival. La catalana Alba Sotorra narra la història de cinc dones musulmanes de Bòsnia, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan i Turquia. Les vivències d'aquestes dones constitueixen el nucli del documental, però, com també són creadores, expliquen el salt que han fet des d'un món interior a un món visible.

Sutorra, lluny de jutjar a aquestes dones, ha intentat trencar amb el món islàmic i, sobretot, amb els estereotips sobre les dones que viuen en aquesta cultura. “Els destorbem a pensar, dient el que és la igualtat i la llibertat”, va manifestar el director català. Per a fer el documental, va estar 13 mesos viatjant pels Balcans i Orient Mitjà, realitzant autoestop en nombroses ocasions i realitzant un llarg viatge per Orient Mitjà. Sovint s'allotjava a les cases de les persones que trobava en el camí. Així va conèixer a Ànima Suljevic, a Sarajevo (Bòsnia); Eren Keskin, a Istanbul (Turquia); Rakhshan Barni-Etemad, a Teheran (l'Iran); Moshgan Saadat, a Herat (l'Afganistan); i Nihid Siddiqui, en Laí. La performance, la música, el cinema, la literatura i la dansa són els àmbits sobre els quals treballen aquestes dones, moltes vegades prohibides als seus països d'origen, i per això han estat exiliades, perseguides i empresonades.

La història del documental comença a Sarajevo. Ànima Suljevic treballa en la desactivació dels dolors que han quedat després de la guerra en les campes de Bòsnia. Sobre la base d'aquesta tasca, que se li fa laboriosa però alliberadora, Ànima ha viscut en diferents ciutats del món i realitza performances amb la terra que ha pres en els camps de mines. Encara que Eren Keskin viu a Istanbul, és una dona kurda. Es tracta d'un advocat defensor dels drets civils i que defensa a les dones que són violades en les presons de Turquia. També és cantant. Encara que Rakhshan Barni-Etemad era un periodista televisiu de Teheran, en l'actualitat és cineasta i tracta temes prohibits a l'Iran com la prostitució o la drogoaddicció. Moshgan Saadat, la dona més jove que apareix en aquest documental, és una escriptora que, quan l'Afganistan estava en mans dels talibà, va haver d'adoptar un aspecte de noi per a continuar escrivint una poesia que estima per sobre de tot. Finalment, Nihid Saddiqui és un ballarí de dansa tradicional pakistanesa, exiliat en el seu temps, “em van impedir ballar, i això és més greu que la pena de mort per a mi”, diu en el documental. Ja ha tornat al seu poble i allí fa classes de kathak, dansa tradicional del Pakistan”.