També s'ha escrit que va ser un moviment que va canviar la història d'Ipar Euskal Herria. Què va ser, doncs, l'Enbata? “Petits burgesos liberals, pagesos i oficials únics, alguns professors i empleats una mica més (…) En general, membre d'Enbata i partidari d'això, era com aquesta gent que veiem ara al voltant de les ikastoles, encara que menys”. Ho ha dit Jean Louis Davant, donant a conèixer als membres de la política que van prendre el nom d'Enbata a la fi de 1960.

Enbata va ser, des de la seva creació, el nom d'un grup de bascos que estudiaven en la universitat de Bordeus. Abans del moviment polític, va ser una revista. Va publicar el seu primer número a l'octubre de 1960 i, posteriorment, va començar a organitzar el grup. Amb l'Aberri Eguna de 1963, va ampliar el Manifest d'Itsasu, reivindicant el dret a la sobirania del poble. Davant diu: “Daniel Landart es va unir a Enbata en la primavera de 1965. (…) Sempre recordo que era un noi molt jove, de divuit anys. No tenia edat per a votar. (…) Daniel tenia una altra particularitat que l'edat: Teníem un dels pocs artesans de la tempestat. (…) Des de llavors era un noi intel·ligent, molt obert a la lluita d'idees, molt atent a aprendre de tot, que ja havia començat a escriure”.

Aquest és Daniel Landart a principis dels anys 60, deixant la casa natal de Sant Sebastià, treballant en una impremta de Baiona, als catorze anys. Entre altres coses, en el taller es feia el Côte Basque Soir i, el petit Daniel Landart tenia curiositat! “Fins llavors no havia llegit cap periòdic, però des que tenia ocasió, per què no aprofitar-lo?”. No obstant això, també s'imprimien altres dues publicacions, Etchea, dirigida a les periodistes Gazte i a les dones catòliques. “Mentre m'entrenava en l'ofici d'impremta, jo també participava en l'elaboració d'aquestes dues publicacions en basca. El que es veia, les llegia atentament. El diari Cote Basque Soir parlava cada vegada més sovint de ‘els séparatistes basques, els nationalistes basques, els militants d’Enbata’. Per a confessar la veritat, no sabia exactament el que volien dir les paraules séparatistes i nationalistes, i en aquell principi em semblava que no tenia res a veure amb aquells Basques, que eren d'un altre món”.

Daniel Landart era basc d'arrel i escrivia en el setmanari Herria, en lloc de Daniel Arberu. En aquells dies, va passar el dia en el convent de Beloke, dient a un dels benedictins que no sabia on trobar i que volia llegir llibres en basc, el monjo li va ordenar a la Secretaria Basca de Baiona. I és en aquesta Secretaria on veuria als primers Jakes Abeberry, Eneko Irigarai i Julen Madariaga.

Daniel Landarte es va unir aviat a aquest món desconegut, en la mateixa Secretaria, on el fugitiu Xabier Elosegi es va fer amic d'ell. Ell el va ajudar a obrir els ulls, a prendre consciència de la identitat basca. “Estava entrant en l'apassionat món del patriotisme (…) Vaig veure per un temps a Jakes Abeberry, superant la meva timidesa, li vaig preguntar de primera mà quina havia de fer per a entrar en Enbata. Ella es va afanyar a dir: ‘Veuen demà a la tarda a presentar el nostre periòdic als subscriptors’.

Landarte va tenir “un primer pas important” amb la idea de plegar el periòdic. A partir d'aquest moment va conèixer als militants d'Enbata, va ser un d'ells. En el llibre dona els noms de les persones que va creuar llavors en Enbata, és una gran galeria per a un investigador que volgués completar la història del moviment (veure quadre). Al costat dels noms apareixen els fets, l'aixecament de Christian Etchalus presoner a Pamplona, l'establiment del primer cartell, la redacció d'articles, la mirada maligna que la gent els mostrava… Van viure la crua realitat: “Els diumenges al matí anàvem a un poble i a la porta de l'església, havíem de vendre als mesquins els periòdics Enbata (…) Al principi, ens els compraven la gent. Però després, quan ens veien, marxaven a tot córrer, com si tinguéssim una malaltia infecciosa, i els més valents ens tiraven de tant en tant: ‘Enbatas brutes’, ‘Enbatas brutes’.

Daniel Landarte narra en el llibre Enbata barnetik. Es tenyien les parets i les carreteres, la nit passada en l'Hôtel donis Basques de Ximun Haran i la seva família, l'Aberri Eguna de 1966 i les xerrades que allí es feien, Telesforo Montsó, no intervenir en les eleccions parlamentàries franceses per sempre pregunta i disputa eterna, el mes d'agost i la ruptura d'Enbata, les relacions amb els fugitius polítics, el dia de Meliton… Em vaig assabentar en la posada. Cinc o sis fugitius es trobaven allí, com si celebressin alguna cosa estranya, i reien d'alegria. Em van convidar i vaig beure amb ells una o dues copes. Era la primera vegada que ETA es decidia a netejar a una persona de la mateixa edat. I no qualsevol. El nostre company Patxi Noblia havia passat per les seves arpes!”.

Landarte realitza una crònica del que dura fins a aquest 2013, una col·lecció detallada de records, creant una història viva de mig segle. Durant cinquanta anys ha estat testimoni dels canvis i avanços d'Ipar Euskal Herria.