La senyora Thatcher va comprovar els ensenyaments de Milton Friedman i va transformar tota Anglaterra en un terreny de batalla delicat. Elvis Costello ha viscut bastant temps per a tapar la fossa de Maggi, per a no tornar a encendre-la. Hem vist l'alegria de les famílies dels vaguistes de fam de Belfast, el riure del cap miner de Durham i la ironia de Ken Loach. Els periodistes ens han repetit que, encara que Thatcher va morir, encara quedava bastant neoliberal en la superfície de la terra per a assegurar la devoció col·lectiva que sabem.

Però si ens posem a pensar honestament, ens adonarem que en l'altar de l'economia, en sacrificar la política i el debat democràtic, en cridar “tots corruptes!” exigint una intimidació més dictatorial, en excitar la conveniència dels salaris socials, per exemple, o en construir la llei del mercat com a límit en el terreny de la poesia, el tacherismo se'ns vessa sense adonar-nos, convertint-nos els seus fills perseguits.

Friedman i Thatcher eren fills de petits propietaris de botigues, becaris, que no arribarien mai al poder sense l'ajuda de l'Estat que anaven a rebutjar-los més tard: la paradoxa de la paradoxa.