Està canviant la masculinitat?
Totes les coses estan canviant i la masculinitat també està canviant, clar, seria impossible que es mantingués igual. Però una altra cosa és donar per fets aquests canvis i pensar que aquests canvis sempre són bons. En el món acadèmic tenim representacions de dos extrems: la representació del que s'ha produït el canvi, i exemples que les coses no han canviat molt.
Jo no m'instal·lo en cap dels dos. Perquè els canvis no són universals, encara que s'han materialitzat en un grup espectacular. Una cosa és a dir que hi ha molta gent que coneixem que està realitzant interessants qüestionaments i transformacions entorn de la seva masculinitat, i una altra cosa és a dir que la masculinitat està en crisi.
Allunyant l'àmbit acadèmic del feminisme
He desenvolupat la recerca en dos àmbits: en el marc teòric he analitzat el que està succeint en l'àmbit acadèmic. D'altra banda, he treballat en grups d'homes què està passant en la societat en general. Per a això, he analitzat els manifestants i els escrits curts que han realitzat els grups d'homes. Per tant, el que s'ha analitzat no és el que aquests homes han dit, sinó el que han dit públicament.
En l'àmbit acadèmic, al País Basc encara no s'han realitzat estudis sobre la masculinitat. Per tant, som a temps de mantenir les recerques des d'un punt de vista crític. En altres països s'estan desenvolupant les recerques sobre la masculinitat com si d'una cosa pròpia es tractés, en moltes universitats els departaments porten aquest nom. Això representa el distanciament que s'està donant a nivell teòric respecte al feminisme. Les recerques sobre la masculinitat s'han centrat molt en l'identitari, en el que és ser home, cosa que significa, com ens movem, com i com fem els nostres rituals, com i com... i no tant en els àmbits que ha desenvolupat la teoria feminista: hegemonia, poder... Em fa pena aquest allunyament. Algunes qüestions que han estat molt importants en les teories feministes, ni tan sols apareixen en les teories de la masculinitat.
Per a la meva tesi vaig prendre un tema concret: el subjecte polític. Què passa amb el debat que el moviment feminista ha dut a terme en els últims 30 anys? Quan la dona era una cosa i l'única, en el feminisme el subjecte polític era la dona: qui és el subjecte del feminisme? Dona. Qui fa els canvis? Dones. Però aquest tema es problematizó i es va plantejar que ser dona és una cosa i ser dona pobra una altra cosa. I una altra cosa és que sigui negra. I una altra cosa és la dona lesbiana. Aquí el feminisme ha fet una gran feina: com articular un moviment, com articular unes reivindicacions i idees d'un subjecte estratègic comú, sabent per endavant que no estem parlant d'un subjecte universal. No sé si és una cosa que ha produït tanta tinta en el feminisme en els últims 30 anys. És un debat molt interessant, que afecta molts moviments a nivell polític, és una aportació molt interessant i important... i en les teories sobre la masculinitat a penes apareix. Això em preocupava i he fet un estudi sobre això en el marc teòric.
Aquesta ruptura del subjecte femení posa l'accent en la idea de construcció social, és a dir, no som una mica de naixement, ens construïm, i en aquesta construcció influeixen factors com la nacionalitat, la classe social, la raça, les opcions sexuals, etc. Els grups de masculinitat també plantegen la desedificación: “Desconstruirem la nostra identitat i prendrem el que està bé i a rebutjar el que està malament”. Però vaig intentar posar en dubte que la deserció dels subjectes pogués ser la mateixa. El cost polític de la desconstrucción del subjecte en el feminisme no té res a veure amb la desconstrucción de la masculinitat. Una companya em deia: “Les dones portem 200 anys intentant aconseguir un subjecte i ara que l'hem aconseguit, heu de dir-nos que hem de destruir-lo?”. S'enfadava molt i tenia raó. El moviment feminista s'ha atrevit a aquest repte. Crec que en els grups de masculinitat sovint es fa des d'una perspectiva més còmoda i relaxada.
Què és ser “mascles”, quin home?
Passaré a l'anàlisi dels discursos dels grups d'homes. Sabem el que és “mascle” i sabem que no ho volem. Però, què és ser home? Quan diem que els homes han de canviar, quins són els subjectes d'aquests canvis? Qui és aquest home al qual cal canviar? Una de les coses més interessants que vaig trobar va ser que tot el discurs estava enfocat en les relacions heterosexuals. I els candidats a aquest discurs també eren heterosexuals i en la seva relació de parella. És més, en la majoria dels casos, els pares. Vaig trobar molt poques referències sobre la necessitat de transformar altres masculinitats.
I això em semblava perillós per tots dos costats. D'una banda, els que no estem en règim heterosexual i familiar no som homes? Jo no tinc cap problema amb això, diria “oxala!”. Però aquesta altra preocupació em sembla més greu: tampoc hem de canviar-la nosaltres? Els que hem nascut “en el costat dolent de la vida” ja el fem tot bé? “Si ets Marikita, com seràs sexista o masclista?, és impossible”, em va semblar que aquest raonament era molt greu. El masclisme reaccionari que he conegut en l'ambient gai ha estat impressionant.
Vaig trobar una representació molt estreta de l'home que ha de canviar. Què és el “mascle”? “Andalús (o llatina o africana, però externa), picapedrer, masclista molt evident, piropolista… Ningú s'identifica amb això. Però això no vol dir que no tinguem una actitud sexista. Em sembla que no estem lluitant contra l'estereotip, en comptes de contra la realitat.També volia plantejar
una altra pregunta: Qui estan canviant? El canvi té molt a veure amb el voluntarisme en la teoria sociològica, antropològica, filosòfica masculina il·lustrada. Pensem que canviem perquè volem canviar. Situem les transformacions en els processos de dins a fora. Per què? Perquè és molt difícil per als homes i per a la ciència masculina admetre que les coses succeeixen però que nosaltres no les controlem. Fa unes setmanes vaig veure a un amic. Pateix SIDA i ha estat ingressat a l'hospital a causa d'un dur cop d'estat de Milà. Em va dir una cosa curiosa: “Quan jo arribo als 60 anys, si arribo, i els homes cauen en la crisi de deixar de ser homes, jo no tindré aquesta crisi. Perquè jo ja sé el que és ser dependent, jo ja sé el que és tenir dificultats per a mantenir relacions sexuals, jo ja sé el que és ser un home incomplet”. Ha reflexionat per si mateix i ha plantejat el canvi? No, de sobte la vida ha posat en una situació en la qual els principis bàsics que regeixen la masculinitat (autonomia total, autocontrol, etc.) han caigut i no poden recuperar-los tan fàcilment. Al nostre país hi ha molts homes immigrants que tenien una professió “masclista” al seu país d'origen i que ara estan canviant bolquers a la gent gran. Les seves masculinitats s'han posat en qüestió, però no per la seva elecció.
Guanyar camps i perdre?
Em va sorprendre tot aquest discurs que s'havia produït entorn de les tasques domèstiques. Exercia un paper central en les propostes dels grups d'homes. No obstant això, no hi havia tanta proposta de cara a l'àmbit públic. Sembla que les úniques transformacions que hem de fer els homes són assumir totes aquestes tasques de cura i treball domèstic que no hem fet fins ara. Això és el que hem de fer, és necessari i en això estem en deute. És important fer el nostre propi àmbit i en això estem, però no hem deixat altres àmbits.
Després de tantes hores de treball, arribem a casa i ens acompanyem a casa. Però cadascun no planteja reduir la seva jornada laboral. Els homes no redueixen la jornada laboral, així ho diuen les enquestes. En matèria de maternitat i paternitat, els homes col·laboren molt més que abans, per descomptat, però l'àmbit laboral, professional o acadèmic no s'abandona. Això és un problema i significa que per a nosaltres, començar a implicar-nos en les tasques domèstiques té un valor ambivalent: d'una banda és una faenita, però d'altra banda estem guanyant un camp amb les seves conseqüències positives. Però què diem de la pèrdua d'espais? Tenim alguna proposta? Ens posarem els davantals, però hem de llevar les càtedres? Hem de renunciar quan ens ofereixen un lloc així? Hem de prendre les reduccions de jornada? Hem de plantejar que no ocuparem càrrecs públics? És complex i no dic que siguin les solucions.
Això ens porta a plantejar: per a què necessitem el canvi? Una de les indicacions que es van trobar va ser la següent: “la igualtat té avantatges per a tots”. Això es repeteix constantment en manifestos i escrits. I jo crec que no! Es guanyaran alguns avantatges, però cal deixar a un costat alguns privilegis. I deixar els privilegis no suposa cap avantatge. És el mateix cas que el basc, que a Euskal Herria sigui euskaldun os no és un avantatge, però intentem fer-ho perquè volem o perquè creem que ho necessita.
“Kasu, ez gitxu lo!”. Gure denbora eta manerekin baina heldu gira.
Azaroaren 25ean Baionako elgarretaratzera joan ez joan eta autoak nola partekatu pentsatzetik (joan-jina bi oren), bat-batean Lartzabalen elgarretaratze bat antolatu genuen, eta 47 emazte bildu!... [+]
Martxoaren 8a, Emakumeen Nazioarteko Eguna, munduan zehar milioika emakumeontzat berdintasuna, eskubideak eta justizia eskatzeko borroka eguna da. Hala ere, gerrek, gatazkek eta politika militaristen hazkundeak markatutako testuinguru global batean, inoiz baino premiazkoagoa da... [+]
Nahiz eta Nazio Batuen Erakundeak (NBE) 1977an nazioarteko egun bat bezala deklaratu zuen eta haren jatorriaren hipotesi ezberdinak diren, Martxoaren 8aren iturria berez emazte langileen mugimenduari lotua da.
Euskal Herriko Bilgune Feministak deituta elkarretaratzea egin dute Hernanin Iratxe Sorzabali elkartasuna adierazi eta "babes osoa" emateko. Inkomunikatuta egon zen uneak berriz ere epailearen aurrean kontatu behar izatea, "bizi izandakoak utzitako ondorioen... [+]
Lantzeko inauteri txikien kalejira ikusle guztien begietara urtero modukoa izan zen. Txatxoak, Zaldiko, Ziripot eta Miel Otxin herriko ostatuko ganbaratik jaitsi eta herritik barna bira egin zuten txistularien laguntzarekin. Askok, ordea, ez zekiten une historiko bat bizitzen... [+]
Martxoaren 6an 11:00etan Bilbon eta Iruñean mobilizazioak egingo dituzte sindikatuek, patronalak eta Eusko Jaurlaritza zein Nafarroako Gobernua interpelatzeko, zaintza eskubide kolektiboari dagokionez.
Martxoaren 8a hurbiltzen ari zaigu, eta urtero bezala, instituzioek haien diskurtsoak berdintasun politika eta feminismoz josten dituzte, eta enpresek borroka egun hau “emazteen egunera” murrizten dute, emakumeei bideratutako merkatu estereotipatu oso bati bidea... [+]
Gazteagotan baino lotsa handiagoa dauka, baina horrek ez dio saltsa askotan ibiltzeko gogoa kentzen Leire Zabalza Santestebani (Iruñea, 1990). Beste gauza askoren artean, Motxila 21 musika taldeko kidea da. Nabarmendu du musika gauza asko aldarrikatzeko bide izan... [+]
Martxoak 8aren izaera iraultzailea berreskuratzeko deia egin du Itaia emakumeen antolakunde sozialistak. Irene Ruiz Itaiako kideak azaldu digunez, “oldarraldi erreakzionarioaren eta matxismoaren aurrean proposamen iraultzailea hauspotu eta kontzientzia sozialista... [+]
Martxoak 8a heltzear da beste urtebetez, eta nahiz eta zenbaitek erabiltzen duten urtean behin beren irudia morez margotzeko soilik, feministek kaleak aldarriz betetzeko baliatzen dute egun seinalatu hau. 2020an, duela bost urte, milaka emakumek elkarrekin oihukatu zuten euren... [+]
Miopia gero eta gehiago eta gero eta lehenago ari da garatzen, eta horren arriskua da dioptriak gehitzen joatea eta helduaroan begiari lotutako hainbat gaitz izateko aukerak dezente handitzea. “Eguzki-argia jasotzea inportantea da, eta denbora asko ez igarotzea oso gertu... [+]
Martxoaren 8an kalera ateratzera deitu ditu herritarrak mugimendu feministak, "desberdinkeriek bere horretan" dirautelako. Zapalkuntza mekanismo berriak agertu direla salatu dute, eta feminismoa "ezkerreko borroken erdigunera" eramateko beharra aldarrikatu.