La notícia es va conèixer a l'octubre de l'any passat. L'empresari estatunidenc Russ George va realitzar un experiment gegantesc en aigües de l'arxipèlag d'Haida Gwaii, a 300 quilòmetres de la costa oest del Canadà. George, o més ben dit, els treballadors a les seves ordres, van llançar a la mar 100 tones de sulfur de ferro. Aquest tipus de tècniques es denominen fertilització dels oceans, i bàsicament es tracta de provocar un creixement del plàncton de manera artificial. El plàncton absorbeix el CO₂ de l'atmosfera, per la qual cosa accelerar la seva floració pot ajudar a esmorteir l'efecte d'hivernacle.

Es diria que la jugada tenia un objectiu tan digne d'aplaudiment com la mitigació dels efectes del canvi climàtic, però no es barrejava: Russ George és abans de res un home de negocis. El seu objectiu és guanyar diners a canvi del CO₂ que, suposadament, passarà de l'atmosfera a la mar a través de la proliferació de plàncton, utilitzant mecanismes complexos del mercat de carboni. No és el primer intent, ja que en 2007, sent director de l'empresa Planktos, George va intentar llançar ferro en les proximitats de Galápagos i Illes Canàries. Llavors no ho va aconseguir, però l'any passat sí. Prèviament, havia fet creure amb enganys als habitants d'Haida Gwai que l'experiment els anava a beneficiar; no els va esmentar, per si de cas, que en 2008 el Conveni de Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica (DBbH) va aplicar una moratòria a la fertilització dels oceans.

La fertilització dels oceans no és més que una part de l'ampli conjunt de tècniques que engloben les denominacions geoingenierías. En 2010, en el congrés celebrat en Nagoya, DBbH va ampliar la moratòria i la va aplicar a totes les activitats de geoingeniería. No obstant això, fins al moment no s'ha consensuat una definició concreta de la geoingeniería; la vigent és provisional. Així, existeixen tècniques que estan fora de la moratòria, encara que segons el parer dels qui tenen una actitud crítica amb la geoingeniería haurien d'estar dins d'ella.

Què és la geoingeniería?

La falta de consens no ens impedirà oferir una definició de geoingeniería. Us donem el del grup ETC que denuncia els riscos del desenvolupament tecnològic: la geoingeniería consisteix en intervencions a gran escala en el sòl, oceans i atmosferes de la Terra per a fer front al canvi climàtic. Això de l'escala té importància. Una de les característiques de la geoingeniería és que té la intenció d'influir en tot el planeta o almenys en regions molt grans. No estem parlant de projectes locals.

La majoria de les tècniques de geoingeniería es divideixen en dos grups: les relacionades amb la radiació solar i les que tenen com a objectiu la reducció del carboni en l'atmosfera. En l'últim grup, cal distingir entre els que ja tenen previst absorbir el CO₂ en l'atmosfera i els que volen detectar el CO₂ en la pròpia deu abans d'arribar a l'atmosfera. En tots dos casos es preveu l'emmagatzematge subterrani del carboni capturat. No obstant això, la moratòria de Nagoya no afecta a la captura del carboni en la deu, tècnica mitjançant la qual el carboni no arriba a l'atmosfera, per la qual cosa el Conveni sobre la Diversitat Biològica no el considera geoingeniería. Més concretament, no es tracta d'una mena de geoingeniería que pugui afectar la biodiversitat. D'aquí es dedueix, naturalment, que els altres tipus sí que poden perjudicar-lo.

Desviant els raigs solars, refrescar la Terra

Quan parlem de manipular la radiació del sol, ens referim sobretot a la desviació dels raigs solars o a la reversió dels raigs solars cap a l'espai. Pot semblar que parlem d'idees molt hipotètiques, gairebé de ciència-ficció, però hi ha projectes de recerca molt concrets sobre la taula. Algunes són: cobrir àmplies zones desèrtiques amb materials reflectors per a enviar raigs solars lluny de la Terra; col·locar una capa super-fina d'alumini entre la Terra i el Sol en l'espai; col·locar una capa de nano que reflecteixi la llum del Sol a les muntanyes nevades i en les glaceres; enviar milers de petits naus espacials a milions de quilòmetres de la Terra per a formar un “núvol” que desviarà la llum..... Potser la idea més coneguda són els volcans artificials. La teoria diu que el diòxid de sofre que els volcans llancen a l'aire reflecteix els raigs del sol –després de diverses erupcions especialment violentes dels volcans reals s'ha pogut mesurar el descens de la temperatura–, però en la pràctica hi ha molts dubtes sobre l'efectivitat d'aquesta tècnica.

Com es pot observar, la gestió de la radiació solar no afecta en absolut a la concentració de CO₂ en l'atmosfera. Es tracta, simplement, d'una sèrie de tècniques inventades per a ser contrapès a l'escalfament global. La majoria de les propostes provenen, avui dia, d'empreses i universitats estatunidenques, però la Unió Europea ja té un programa, denominat IMPLICC, per a promoure recerques que abordin aquesta línia.

Llevem el CO₂ a l'aire

La majoria de les tècniques de captura de carboni tenen com a objectiu extreure el CO₂ de l'aire i emmagatzemar-lo en un altre lloc. Aquest grup comprèn, per exemple, l'abonat dels oceans abans citats. S'han proposat diverses tècniques de captura de carboni, fins i tot patentades, i s'han realitzat nombrosos experiments (veure mapa de la pàgina 7). La llista d'exemples és extensa: augment de l'alcalinitat de les mars per a augmentar la seva capacitat d'absorció de CO₂; disseny i abocament a la mar d'algues o microorganismes sintètics que detectin el carboni; utilització de canonades per a elevar l'aigua del fons de la mar a la superfície, de manera que la superfície es refredi i augmenti la capacitat de captar CO2; però no es pensi que sempre cal anar a la mar, no falta tècniques per a la terra.

ETC afegeix un nou bloc als dos anteriors: la transformació climàtica. Sense aprofundir massa, diguem que el règim de precipitacions es basa principalment en canvis, bé provocant pluja, bé impedint que els núvols es manipulin químicament o físicament. També hi ha propostes per a dissoldre els huracans.

La idea reviscuda en el segle XXI

Gairebé mig segle després que un grup de científics estatunidencs plantegés la possibilitat de la geoingeniería, la idea ha cobrat força sobretot en l'última dècada. Geopiracy realitzada pel propi grup ETC: Segons l'informe The casi against geoengineering (Geopiratería: arguments contra la geoingeniería), entre 2002 i 2009 el nombre d'articles publicats en mitjans de comunicació especialitzats sobre geoingeniería –fonamentalment al seu favor– va ser cinc vegades major que entre 1994 i 2001. Els mitjans de comunicació en general, per part seva, multipliquen per dotze. “Avui dia és políticament correcte dir que la geoingeniería és una resposta justa al canvi climàtic”, es pot llegir en l'informe d'ETC.