Per què et vas anar de Pamplona a Madrid amb 22 anys?

Em van donar una beca de la Federació de Triatló per a estudiar en el Centre d'Alt Rendiment Blume. Vaig ser allí tres anys i al final em vaig detenir allí. Vaig fer nous amics, hi ha un ambient bonic i a més per a viatjar és més fàcil ser allí. Ara vivim en un poble. No és el mateix que estar als Pirineus o als Alps, però per a sortir de casa tinc camins i muntanyes que córrer. No podria viure a Madrid. Necessito tranquil·litat.

I l'afició a l'esport des de quan?

La meva vida sempre ha estat esport. Vaig començar a nedar als 9 anys. Entrenava tots els dies i no volia perdre ni un dia. Amb 17 anys, sense cap entrenament especial, vaig córrer la Mitjana Marató de Pamplona i vaig guanyar. Allò em va obrir un nou camí. Amb 20 anys en natació ja havies acabat la teva vida esportiva, almenys en els meus temps, i jo volia una mica més. Vaig comprar la bicicleta i vaig començar a fer triatló. En família sempre hem estat molt muntanyencs i des de petit anava a la muntanya tots els caps de setmana, així que tot això ho tenia amb mi. Per a mi l'últim va ser la bicicleta, però de seguida li vaig agafar la pota. Als 22 anys em van cridar des de Madrid i mentre era allí vaig conèixer una altra modalitat esportiva: Raid Aventura. És un esport que es practica en grup. Són quatre els participants i un d'ells ha de ser una dona. Necessitaven una noia en un dels grups i així vaig començar jo. Poc després vaig decidir que volia centrar-me en això. Vaig ser de Blume i vaig començar a viure pel meu compte i a viatjar pel món. Caminar per la muntanya, amb bicicleta i a cavall, escalar… Molt bonic però també molt dur. Corres sis o set dies dormint molt poc, perquè encara que et quedis, el temps continua. En sis o set dies tal vegada dormíem només 18 hores. Era bonica, però dura. A més has de saber conviure amb els teus companys i quan estàs molt cansat et molesta qualsevol cosa.

A poc a poc em vaig adonar que el que més m'agradava era córrer només a la muntanya i així, a poc a poc, vaig anar entrant en les carreres de muntanya.

Aquest esport és terriblement dur, no?

Sí, clar, però també és dur aixecar-se tots els dies a les sis del matí per a anar al treball. Córrer 30 hores en la muntanya, sense dormir, menjant poc, mig deshidratat i a dalt i a baix, és difícil, però és el que més m'agrada ara. Dins de dos o tres anys no sé què faré. Esport sí, segur, però no sé què.

Ara tens 41 anys i estàs en plena forma, però fins quan et veus en això?

Això és el que em pregunto molta gent i jo també. Sé que els anys van passant i que el meu cos anirà descendint. Sé que arribaré a un punt d'inflexió. Això ho tinc clar i no m'importa. Quan arribi aquest moment, em plantejaré les coses d'una altra manera. Ara com ara estic molt bé i amb molta il·lusió. Viu dia rere dia.

Quantes hores duren aquestes carreres d'ultra trail?

Segons la distància i l'altura. En 2012 vaig fer una de 35 hores i una altra de 30, per exemple.

Què és el més dur per a tu, no dormir?

No. Raid Quan empreníem l'aventura era jo qui millor conservava el somni. Sempre estava animant als altres i empenyent a l'equip. No sé per adrenalina o per què és, però no tinc cap problema. En els llocs d'avituallaments fem parades cada 10 o 15 quilòmetres. Prenem una mica de menjar, mirem les cames i omplim l'ampolla.

Què mengeu mentre correu?

A vegades és un problema. No és fàcil menjar, perquè moltes vegades l'estómac no assimila el menjar, i jo tinc bastants problemes en aquest sentit. Ara prenc l'aliment líquid, perquè és el que millor em va. Quan intento menjar alguna cosa, per exemple un sandvitx o una barreta energètica, acabo per tirar-lo tot.

El que donen als malalts?

Sí, això és molt energètic i fàcil de prendre.

Per a beure, per a no tenir aigua?

Prefereixo les begudes isotòniques. Tinc rampes i aquestes begudes m'ajuden a controlar-les.

Què és més dur el fred o la calor?

No ho sé. Amb la calor et quedo moltes vegades defallit, deshidratat, però amb el fred em bloquejo. He passat moments molt durs pel fred. Quan estàs cansat, menjant poc i malament, el teu cos es queda sense energia i la temperatura influeix més. Portes tot el que necessites en una motxilla petita: un impermeable, guants, capell… però el menys possible. Quan les coses es posen lletges, veus que el que portes aquí no és suficient.

Acabaràs per cansar-te.

Quan acabo, no puc més d'una setmana. Et passa la factura.

L'aspecte psicològic és tan important com el físic?

Sí. He vist a alguns esportistes, molt ben preparats, però que al final s'han equivocat. Els que s'han quedat mancant 20 quilòmetres per a la meta. En aquestes carreres sempre tens alts i baixos. En molts moments penses el que estàs fent aquí, et dona una pallissa tremenda i, a més, perquè tu vols. En arribar a un lloc de ració, et fa venir ganes de quedar-te allí i dona-li tornades al capdavant. És dur. Jo he viscut moments molt dolents, però mai he hagut de rendir-me.

Què és el que et dona força en els moments més difícils?

Moltes vegades pensar en la meva família i els meus amics, saber que el meu nuvi estarà en la meta, recordar tots els entrenaments que has fet per a arribar fins allí…

L'après en la muntanya et serveix per a la vida quotidiana?

Sí. Penso molt en això. L'esport m'ha ajudat molt per a aprendre a valorar les coses i a afrontar els problemes. Tot això t'enforteix.

En la foscor, corrent només per la muntanya, no tens por?

És curiós, però quan estàs en una carrera, sabent que alguna cosa està organitzat, vas tranquil. Encara que vaig passar moltes hores sol, no tinc por i no penso en això. Entrenant, en canvi, si la nit em sorprengués, passaria per aquí la por. Sempre he anat a entrenar sense dir res, però ara, abans de sortir, ja dic a on vaig i d'on. I també porto el telèfon perquè passi el que passi. Però és millor no pensar massa en aquestes coses.

La mort també pot ser a prop. El passat estiu va morir Kilian Jornet, membre del corredor català, en una carrera…

Sí, i en l'última carrera que vaig fer fa dos mesos a les Illes Reunion, un altre participant va morir per la muntanya en la mar. Has d'anar molt concentrat i és difícil quan estàs tan cansat. Qualsevol ximpleria, una caiguda pot ser perillosa, però fins i tot quan agafes el cotxe t'estàs arriscant.

Cuides especialment el teu cos?

Soc osteòpata i fisioterapeuta i sé que haig d'agafar massatges, fer estiraments tots els dies… Sempre he intentat cuidar-los. L'alimentació és molt important. Precisament avui, aquí a Pamplona, aniré a veure a un dietista. Jo crec que perquè el teu cos estigui 100% és molt important el que menges. Però és cert que correm i correm i jo tinc una vida bastant anàrquica. No tinc un horari fix, a vegades entreno dues hores, altres set, després haig d'anar a treballar… i a vegades això em porta a menjar qualsevol cosa.

Tens bona genètica?

Sembla que sí. Jo no soc un esportista de característiques especials. Tinc força d'esperit, sempre he estat molt constant i disciplinat. No tinc grans qualitats, ni resultats extraordinaris en els exàmens mèdics. No soc un súper atleta, però sí un capgròs. He estat treballant sense descans fins a aconseguir el que desig.

No és suficient ser un esportista d'elit per a poder viure d'això?

He començat a masajear i a treballar com a osteòpata des de fa uns quatre anys. Abans vivia de córrer, però ara és el moment de prendre altres decisions, perquè només amb això no pots viure. A vegades és bastant estressant.

L'esport també té importància en el teu aspecte privat? Per exemple, tenir fills està entre els teus plans?

No és impossible ser al mateix temps mare i esportista d'elit, però jo crec que ha de ser molt clar i jo, de moment, no tinc cap necessitat o intenció de ser mare. La meva parella també és molt esportista, no sols es dedica a això, sinó a escalar, a córrer en la muntanya, a caminar amb bicicleta… Així estem molt bé.

Et molesta viatjar per tot el món?

Això és el pitjor. I cada any em costa més sortir de casa. Abans preparava tots els viatges amb molta il·lusió i una setmana abans començava a preparar la maleta. Ara ho deixo per a l'últim moment. Va obrir la maleta i va tirar dins.
Però també és una oportunitat per a conèixer el món, no?

El que a mi m'agrada és conèixer la muntanya i els paisatges. Amb la carrera ja tinc això. Una vegada acabada la carrera, no tinc res a fer en aquests llocs. Les ciutats no m'interessen tant. Gaudeixo amb la naturalesa.

Racons dignes d'esment?

He conegut tants llocs meravellosos! A Filipines, per exemple, he vist llocs preciosos i una vida molt feliç als pobles petits. “Pobres nens”, pots pensar, potser perquè tenen poques coses que menjar o perquè les cases estan fetes de qualsevol manera, però veus que són felices, i això em va emocionar molt. Córrer al Japó és bonic i em va cridar l'atenció veure amb quina passió viu la gent aquest esport. Els encanta córrer per la muntanya i estan molt ben preparats. Hi ha racons preciosos a la Patagònia, a les Illes Reunió, en les dunes dels Emirats Àrabs… Cada lloc té el seu lloc. Hi ha llocs meravellosos a tot el món i aquí també.

Hi ha alguna afició per la carrera de muntanya a Euskal Herria?

I gran a més. Però com amb tots els esports: carreres, ciclisme… No sé si estem fets d'una altra pasta però és així.

Aquí la carrera més gran és l'Ehunmilak de Beasain. Has estat dues vegades i has vençut en les dues.

És una prova que m'agrada especialment i la porto en el cor. Es corre al voltant de Tolosa i d'allí són la nostra mare i el meu avi, allí passava totes les vacances de petit. Córrer allí i pensar en la meva família em resulta molt emocionant. Vaig sentir una cosa especial amb el meu avi. Sentia que era allí. Sempre he estat molt a gust i m'han tractat molt bé, però cal triar i cada any no es pot estar en tots els llocs.

Quins han estat els teus majors assoliments en 2012?

Al maig vaig realitzar al Japó la prova ultra trail del mont Fuji, una llarga carrera de 170 quilòmetres. Entre les coses que era absolutament necessari portar, hi havia un xiulet especial per a espantar als ossos colla. Deien que allí vivia en el bosc i que si es descobria alguna gent, se'ls podia posar bastant agressiu. No obstant això, no vaig tenir gens de por per això. I al juliol vaig guanyar la carrera Ronda dels Cims de l'Andorra Ultra Trail Vallnord i, com diuen, la més dura del món. Va ser una experiència molt bonica. Durant tot el recorregut vaig tenir molt bones sensacions. Per a mi aquestes han estat les més importants.

I de cara al futur, què faràs en 2013?

Començaré el 2 de febrer a l'illa d'El Hierro, amb una carrera de 84 quilòmetres. Després al març Transgrancanaria, de 119 quilòmetres, estic esperant al maig al fet que em convidin a l'Illa Maurici i aquest mes vull anar a Madeira. Andorra una altra vegada enguany al juny, a l'agost Le Grain raid donis Pirinees i al setembre una bogeria: Tor donis Geants, un tram de 330 quilòmetres de carrera que se celebra als Alps. Terrible. Mai ho he fet i li tinc molt afecte i respecte. Vull veure com em passo quatre dies corrent. Aquest és el meu veritable repte enguany. Li ho estic dient a tothom, però crec que hi ha una manera de mentalitzar-me a mi mateix. Vaig parlar amb els sponsors i ells també em van dir que això és terrible i si estic segur d'això.