El Festival de Cinema de Sant Sebastià ha concedit aquest any dues pel·lícules a Pinochet, i una d'elles ha obtingut el Gran Premi de Nous Directors, Carn de gos del xilè Fernando Guzzoni. El protagonista de la pel·lícula, que va ser torturador durant la dictadura, té ara que conviure amb el dolor que li produeix. L'altra pel·lícula que s'ha acostat als temps foscos de Xile, No biribilak de Pablo Larrain, que ha rebut l'aplaudiment dels crítics, ha recuperat de forma molt original els últims mesos de la dictadura. Larrain mostra un país que s'està modernitzant, econòmicament fort, que aparentment avança, però que oculta un fons brut, sense llibertat i cruel. Després de Post mortem, que parla del començament de la dictadura, i Tony Manero sobre els moments més violents, No tanca la trilogia dedicada a Pinochet perquè el passat no es perdi en l'oblit. El mateix fa el documental Sleepless Nights, del director Eliane Raheb, que intenta comprendre, per boca dels seus protagonistes, la guerra civil libanesa.
Els directors han passat la vista per la història, construint, revisant i contant el relat dels seus països, però ha estat una altra cosa en la Secció Zabaltegi. El públic ha premiat a The Sessions de l'estatunidenc Ben Lewin, una pel·lícula que tracta amb humor i naturalitat la sexualitat d'un home que sofreix paràlisi física. I hem pogut gaudir, per exemple, del poderós i salvatge Beasts of the Southern Wild de Benh Zeitilin, que aconsegueix un resultat visual espectacular jugant amb realisme fantàstic, o del profund Amor de Michael Haneke, capaç d'explicar la vellesa, l'amor i la dignitat d'una manera tan subtil i violenta.
El premi a la producció basca ha estat per al documental Pura Vida, que tracta sobre el rescat d'Iñaki Ochoa d'Olza. Curiosament, els sis nominats al premi han estat els documentals, ja que entre els treballs d'Euskal Herria en aquesta edició s'han imposat els documentals. Per citar només dos, el fals documental Zuloak, de Fermin Muguruza, sobre un grup de dones, ha omplert les sales de cinema en totes les sessions, i ha estat una gran sorpresa amb un toc de surrealisme i joc, el documental especial Emak Bakia Dona d'Oskar Alegria, enaltit per la crítica.
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
El novè i últim dia, en un Festival especial que em recordarà amb molt d'afecte. Deixant dues pel·lícules arriscades per a l'últim dia, estic escrivint aquesta primera crònica amb la música d'un bar, perquè no m'ha agradat res la pel·lícula que vaig veure abans.
He vist... [+]
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in... [+]
La gasteiztarra Patricia López d'Arnaiz s'ha fet amb el Goya al millor actor principal en el 72 Festival de Sant Sebastià. En el Zinemaldia, pel seu treball en la pel·lícula 'Els centellejos', dirigida per Pilar Palomero.
La pel·lícula està basada en la primera narració del... [+]
Mai ploro amb pel·lícules. He vist pel·lícules dures, històries tristes, plenes de mort, que mostren el pitjor de l'ésser humà, sense demanar perdó. He vist pel·lícules boniques, elegants, monumentals, que parlen de miracles, profundes. I, no obstant això, no ploro amb... [+]
Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.
Una de les sèries que hem... [+]
Quan vaig fer el calendari del Festival, la primera pel·lícula que vaig triar va ser Parthenope. Sense saber de què es tractava, abans de llegir la sinopsi, sabia que havia de veure-la, perquè era del director Paolo Sorrentino. El meu company i amic de pis sempre em diu que... [+]
El dimecres va estar en Donostia-Sant Sebastià el grec Costa-Gavras, amb els seus 91 anys, presentant la seva nova obra i donant-li el nivell amb Le dernier souffle; i el dijous el britànic Mike Leigh, amb un elegant bastó negre i un equipatge de 81 anys.
Nous vells? No. I... [+]
Les dinàmiques familiars que han anat empitjorant durant massa temps tendeixen a cronificarse i no poden curar-se fàcilment. En el llargmetratge escrit i dirigit per Sandra Romero, Per on passa el silenci (El lloc que passa el silenci), Antonio (Antonio Araque) torna a Écija... [+]
Hi ha, a vegades, la sensació que tot està lligat. Es podrà veure de tot, fins i tot en la Secció Oficial, sempre sota un marc. Hem vist alguns tocs d'humor, drames llorantes, suspensos, documentals, fins i tot una pel·lícula de terror –que analitzarem al final d'aquesta... [+]
El 28 de juny d'enguany es va estrenar Casa en Flames (Etxea Sutan), una comèdia dramàtica dirigida per Dani de l'Ordre. Li vaig dir que pensava veure-ho un mes abans del festival, quan estava parlant amb un amic, i ell me'l va recomanar. Encara que no sempre coincidim, l'amic és... [+]