Tots els temps són decisius. El que s'ha anat, la qual cosa està i el que ve. Hem d'avançar, per descomptat, però la qüestió és saber on es basa el moment que ve o cap a on el construïm.
Jo no donaria una sola resposta. Depèn del punt de vista que prenguem. O, més ben dit, de l'àrea que abastem.
Diria que les inquietuds i desitjos de tots els ciutadans i ciutadanes es poden concretar en tres àmbits: pacificació, normalització política, relacions laborals i benestar. No veig avui un altre àmbit sociopolític important.
Quin valor té el passat en aquestes matèries? Hem de descartar-ho completament o recuperar-ho i consolidar-ho completament? Què estem fent?La
crisi econòmica ha fet que les relacions laborals i el benestar siguin la seva principal conseqüència. En aquest camp és evident que estem fent passos enrere, que no saben avançar. Les primeres mesures que es prenen per qualsevol problema són per a tornar al passat: desregularizar les relacions laborals, reduir les condicions de treball, reduir les proteccions socials... El passat, per tant, té un valor especial: en lloc de mirar al futur, els que manen en la política i en l'economia estan reivindicant i admirant l'època passada. Per tant, poc futur i falta de reflexió. Si no inventem nous camins, revolucionem el sistema, llegim el passat des del punt de vista crític i prenem altres mesures, si seguim per aquest camí, dins de vint anys ens trobarem en la mateixa situació i tornarem al nostre passat, però, a aquest pas, el passat de llavors serà el segle XIX.Mirar cap enrere en matèria de
normalització política no suposa cap avanç. Per què? Perquè la connexió que hem tingut amb Espanya en el passat –i ara– mai ha estat normalitzada. Perquè, evidentment, en una societat de bona salut, les relacions personals, socials i polítiques són voluntàries. Perquè sense voluntat no hi ha llibertat. I perquè sense llibertat no hi ha solidesa. Fins quan serà el mirall? Fins quan serà un mur infranquejable per al futur?
Per què no es pot construir un nou futur basat en la lliure voluntat de la ciutadania? Jo faig aquesta aposta, no faig mal a ningú i vull respondre a la pregunta fonamental que mai m'han fet. Quines són les “raons” que s'oposaran? Quins obstacles? L'escoltat fins ara reivindica la normativa i, per tant, un passat trist i fosc.
La reconciliació, en canvi, necessita del passat. Per què? El nostre sofriment, perquè la nostra gent i els nostres sentiments són allí. I la nostra activitat política també. Propi. Com construir un grup social lliure i sa oblidant el sofriment que hem sofert? Com avançar sense analitzar i rebutjar tot el succeït? Com i per què hauríem de reconèixer el dolor que hem patit en sentir que era legítim per a molts objectius polítics?
Sí, és el passat de tots, i tots haurem de portar aquesta càrrega. Però no podem descartar aquesta càrrega en el camí, encara que així puguem avançar més “còmodament”. Jo estic disposada a continuar portant aquesta motxilla damunt, però si som més gent, som tots i hi ha nous colls, la càrrega serà més lleugera i la seva distribució més justa. D'aquesta manera és probable que alguns prosperin sense càrrega, encara que tinguin el cor plorant encara.