Maila oneko Sail Ofiziala ikusi dugu aurten azken bi urteetakoaren aldean, eta beharbada horregatik, palmaresa ezagutzera eman denean ez ditu inoren begietako globoak leherrarazi. Kontsentsu grisetik gertu ote gaude kritika egurkoiak partitzeko hain egokiak ziren Zinemaldiko sarietan? Ez hain azkar. Lotu zaldi hori, bakero.
François Ozonen Dans la maison pelikula ona da, inor lotsaraziko ez duen Urrezko Maskor bat behingoz –akordatzen iazko Isaki Lacuestaren Los pasos doblesekin? Ez? Nik baino zorte hobea duzue orduan–. Woody Allenen ildora hurbil daitekeen umorea eta tematika, fikzio-mailen arteko jolasa, istorioak kontatzeko beharrari buruzko gogoeta… Literatura irakaslearen bizitza dantzan jarriko duen ikaslearen istorioak ariketa polita planteatzen dio ikusleari; baina inpresioa dut hori besterik ez dela, ariketa bat, eta metafikzioaren hasierako lilura gaindituta, ez duela ikusi ditugun beste pelikula batzuek adinako arrastoa utziko.
José Sacristanek El muerto y ser felizen egindako lanarengatik irabazi duen Zilarrezko Maskorra bidezkoa da; gauza bera esan liteke Katie Cosenik Foxfirengatik jasotakoaz. Zalantza handiagoa sortzen dit Macarena Garcíarenak, Blancanieves –barka snob jartzea baina– gainbaloratutako pieza iruditu baitzait. Eta Fernando Truebak El artista y la modelon asmatu duela uste dudan arren, osagairen bat falta zait palmaresa behar den bezala interpretatzeko.
Espainia da osagai hori, edo hobe esanda, Espainiako zinema industriak urtea joan eta urtea etorri Zinemaldiko sarietan eragiteko erakusten duen gaitasun ez batere harrigarria. Zortzi opari nagusietatik lau zuzendari, pelikula eta aktore espainiarrentzat izan dira 60. edizioan eta aurtengoek beste urteetakoek baino meritu handiagoak egin dituzten arren, kromoak bezain erraz aldatuko nituzke izen batzuk –Costa-Gavrasen Le capital ezer gabe geratzea oso bidegabea da, adibidez–.
Adi, ez bainaiz Espainiako zinemari buruz ari orokorrean, Pancorbotik beherako lobby ilun batzuek bultzatzen duten zinemagintza mengelari buruz baizik. Eta Blancanieves mota horretako ekoizpenen azken alea besterik ez da, gaur Zinemaldian saritua, bihar Oscarretarako hautagai eta etzi, duda gutxirekin, Goya sorta baten jabe.
Zer beste topatzea espero zenuen ba –diost sorbalda gaineko deabrutxoak– Goya sarien bezpera bihurtua den festibal bateko palmaresean?
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
El novè i últim dia, en un Festival especial que em recordarà amb molt d'afecte. Deixant dues pel·lícules arriscades per a l'últim dia, estic escrivint aquesta primera crònica amb la música d'un bar, perquè no m'ha agradat res la pel·lícula que vaig veure abans.
He vist... [+]
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in... [+]
La gasteiztarra Patricia López d'Arnaiz s'ha fet amb el Goya al millor actor principal en el 72 Festival de Sant Sebastià. En el Zinemaldia, pel seu treball en la pel·lícula 'Els centellejos', dirigida per Pilar Palomero.
La pel·lícula està basada en la primera narració del... [+]
Mai ploro amb pel·lícules. He vist pel·lícules dures, històries tristes, plenes de mort, que mostren el pitjor de l'ésser humà, sense demanar perdó. He vist pel·lícules boniques, elegants, monumentals, que parlen de miracles, profundes. I, no obstant això, no ploro amb... [+]
Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.
Una de les sèries que hem... [+]
Quan vaig fer el calendari del Festival, la primera pel·lícula que vaig triar va ser Parthenope. Sense saber de què es tractava, abans de llegir la sinopsi, sabia que havia de veure-la, perquè era del director Paolo Sorrentino. El meu company i amic de pis sempre em diu que... [+]
El dimecres va estar en Donostia-Sant Sebastià el grec Costa-Gavras, amb els seus 91 anys, presentant la seva nova obra i donant-li el nivell amb Le dernier souffle; i el dijous el britànic Mike Leigh, amb un elegant bastó negre i un equipatge de 81 anys.
Nous vells? No. I... [+]
Les dinàmiques familiars que han anat empitjorant durant massa temps tendeixen a cronificarse i no poden curar-se fàcilment. En el llargmetratge escrit i dirigit per Sandra Romero, Per on passa el silenci (El lloc que passa el silenci), Antonio (Antonio Araque) torna a Écija... [+]
Hi ha, a vegades, la sensació que tot està lligat. Es podrà veure de tot, fins i tot en la Secció Oficial, sempre sota un marc. Hem vist alguns tocs d'humor, drames llorantes, suspensos, documentals, fins i tot una pel·lícula de terror –que analitzarem al final d'aquesta... [+]
El 28 de juny d'enguany es va estrenar Casa en Flames (Etxea Sutan), una comèdia dramàtica dirigida per Dani de l'Ordre. Li vaig dir que pensava veure-ho un mes abans del festival, quan estava parlant amb un amic, i ell me'l va recomanar. Encara que no sempre coincidim, l'amic és... [+]