argia.eus
INPRIMATU
Finestres de conversa
Gorka Bereziartua Mitxelena @gorka_bm 2012ko irailaren 25

Amb la col·laboració de cinc directors, esperava un resultat més desigual, que l'estil de cada director estigués en tensió amb tot el documental, però les parts de la pel·lícula estan ben unides i encara que cadascun ha fet les seves pròpies opcions estètiques, funcionen perfectament.

A part, tenia ganes de veure com se les van arreglar per a fer una pel·lícula sobre les persones que estan en la presó, tenint en compte que no podrien utilitzar cap imatge interior. Més que la pròpia presó, fent un relat previ a la detenció, mostrant el mode de vida posterior a la presó, utilitzant gravacions de les trucades telefòniques que han tingut amb els pares, testimoniatges d'amics, textos llegits, imatges metafòriques… Han resolt aquest problema tècnic amb molts recursos.

Cada part mostra una branca de l'assumpte dels presos, començant per una persona empresonada per pertànyer al moviment juvenil (Irati Tobar) i acabant amb un dirigent d'ETA (Mikel Albisu), passant per la història de López de Luzuriaga, condemnat per una greu malaltia, i de Zalakain, empresonat per pertinença a Egin. No és una pel·lícula que reculli la situació de tots els presos bascos, però en la mesura en què cadascun dels protagonistes descrigui la situació d'una mena de pres, pot oferir una foto bastant completa de la problemàtica. Falta, i potser algú critica a algun pres que ha estat empresonat per assassinar a algú, ja que en la pel·lícula apareix un màxim de persones empresonades per col·laboració. Però la casuística dels presos bascos és bastant àmplia en les finestres de Barrena.

La part més rodona m'ha semblat la de Jon Ugarte, dirigida per Txaber Larreategi. Conversant amb la parella i els seus amics, a vegades emocionants, sovint amb humor, Larreategi ha transmès l'experiència de vida del pres sense que aquest tingui cap efecte. Per contra, la part sobre Jexux Mari Zalakain no m'ha convençut tant, algunes de les imatges amb les quals vaig descriure la seva situació (la mar com a metàfora de la llibertat; els rellotges de sorra per a representar el temps…) són bastant tòpics.

Però el resultat és equilibrat, i la pel·lícula val la pena. Esperem que a partir d'ara això es valori i que les finestres per a mirar cap a dins siguin una pel·lícula, no un casus belli. I que el debat sobre ella, igual que sobre altres pel·lícules, es realitzarà prioritzant els aspectes cinematogràfics. En el fons, es dedicarà al diàleg i no a la guerra.

Perquè fins ara molts ho han tractat com si fos un artefacte explosiu i és sabut que alguna cosa camina malament en un país on no es distingeixen les bombes de les pel·lícules.

Finestres per a mirar dins.
J. MARTINEZ, T. Larreategi, M. Gabilondo, E. Goikoetxea, E. Olasagasti.
Euskal Herria, 2012. 90 minuts.