M'he recordat del pes dels tràgics finals en les novel·les lesbianes dels Estats Units, ja que el rodatge està previst per a febrer de 2013, sota la direcció de John Crowley i protagonitzat per Cate Blanchett i Mia Wasikowska. L'obra, escrita en 1952, narra la història de dues dones que s'han conegut a Nova York i es diu que va ser una de les primeres a tractar el tema de les lesbianes, encara que hi ha antecedents. En l'època en la qual als Estats Units les relacions homosexuals estaven penalitzades per llei, la novel·la es va convertir en referència de la publicitat oral per als amants de la infància. Aquella primera edició es deia The price of salt i va haver de ser presentada sota el pseudònim de Claire Morgan després que la seva editorial es retirés del treball. La influència de l'obra sobre els gais i lesbianes de l'època és innegable. Un any després de la sortida del llibre, l'autor va començar a recollir la carta darrere de la carta. Molts homes i dones li donaven les gràcies per una història que no tenia un final tràgic. La mateixa Patricia va escriure: “Abans d'aquest llibre, en les novel·les dels Estats Units les dones i els homes homosexuals acabaven pagant per desviar-se, tallant-se les venes, ofegant-se en una piscina, rebutjant l'orientació sexual o caient en una insuportable depressió”. De fet, en les dècades dels 50 i 60 només es podien trobar llibres com pulp fiction lesbianes, que acabaven tràgicament.

Des de llavors han passat els anys i la novel·la lèsbica s'ha allunyat d'un final tràgic en la novel·la occidental, obrint camins entre l'humor i la ironia, i posant l'accent en el que es diu un bon final. En l'Estat espanyol, la tendència és evident: La ploma de Lola Van Laguardia és la tònica dominant. No voldria que es convertís en un nou dogma aquesta tendència de finals felices; cada història necessita un final que els seus propis interiors demanden de manera coherent. Però com estem parlant de saltar al cinema, i a pesar que la modificació de l'obra estigui condicionada pel salt d'un gènere a un altre, espero mantenir el final escrit per Highsmith. D'una banda, perquè li hem de ser pioners en un camí aliè a la tragèdia. L'autor estava content que el llibre hagués donat la volta a milers de persones solitàries i espantades. D'altra banda, perquè Patricia ja va sofrir els riscos que pot portar amb si el cinema de Hollywood quan la seva primera novel·la, Strangers on a Train, va ser portada al cinema per Alfred Hitchock. El director va fer una versió anglesa i una altra de Hollywood, i en cap dels dos casos va reflectir l'esperit ni el final del llibre. En la novel·la, durant un viatge amb tren, l'arquitecte Guy Haines testimonien a Charles Anthony Bruno, un desequilibrat desconegut que si dos desconeguts decideixen assassinar a l'enemic de l'altre, aconseguiran una coartada única. No hi ha bo ni dolent, qualsevol pot arribar a matar al proïsme, deia el soroll interior del llibre. Hitchock va seguir el codi de la censura dels finals modèlics de Hollywood, i el protagonista Guy no mata a ningú en la pel·lícula, ja que era impossible que el protagonista fos un assassí. La transposició al cinema no té per què ser fidel, però aquell feliç final va transformar la història i va destruir el món de l'autor fins al punt de merèixer un altre títol, encara que Highsmith es mostraria, en general, bastant desinteressat pel cinema. Confio que la producció estatunidenca dirigida per John Crowley posi el fermall final que li correspon a Carol, per a entendre i subratllar la seva importància al llarg de la història.