“Després de diverses hores sense rumb i mig perdudes en la sabana d'Orocuco, a Colòmbia, vaig arribar al caseriu d'uns indis en el centre dels Plans, a l'est d'Orinoco, completament cansats. Venia a acabar l'any 1968”. Ho ha escrit vostè. Mai! Fill del primer vicelehendakari del Govern Basc i diputat del PNB, Francisco Javier Landaburu, nascut en l'exili de París, perdut en la selva colombiana.

Jo sí! A la fi dels anys 50, el meu pare va prendre una decisió. Se li va fer dur, però sempre ens va dir que era necessari: ens va fer adoptar la nacionalitat francesa. No volia que fóssim espanyols. També t'ho hauria dit el meu germà Gorka [vegeu entrevista a Gorka Landaburu en el núm. 2180 d'Argia]. És més, perquè siguem bascos, els pares ens manaven aquí a l'estiu. El seu pare no volia que es trenqués la relació amb el País Basc. Ni se'm va ocórrer. Ell, per part seva, havia decidit no assistir mentre duri el franquisme. És evident pel seu compromís polític, per ser lleial a José Antonio Agirre i per mantenir la representació de París. A la fi de la dècada dels 40 va aconseguir que ens donessin la nacionalitat de França a través dels seus amics que treballaven en la construcció de la socialdemocràcia europea. No era res fàcil! Així vam ser francesos. Ell no, ell era apàtrida, segons l'Estatut de l'ONU. El meu pare no anava a l'ambaixada d'Espanya, ni tampoc el francès. Era un apàtrida que acudia a les reunions i assemblees que se celebraven en els diferents països.

El vostre pare, apàtrida. Vosaltres, ciutadans de França.

Ser francès ens va donar facilitats per a moure'ns, ens va obrir el camí per a arribar a Euskadi. La policia de Franco entraria en acció contra nosaltres, els que érem ciutadans de França. Espanya tenia massa coses amb França en aquella època!

L'avantatge, doncs.

Però també hi havia uns certs desavantatges a l'altre costat de la moneda: havíem d'anar al servei militar, ja, ja. L'època de la guerra d'Algèria, per exemple, va ser molt complicada per al nostre germà major, Xabier. Va estar dos anys a Alger. Xabier va tornar de la guerra en el moment de la mort del nostre pare. Als 55 anys va morir el nostre pare, jove, com Agirre. Van ser tres anys. Aquí també hi ha alguna cosa a comptar… Bueno, els dos van morir de sobte, els dos joves. Jo estudiava ja en la universitat. Vaig estudiar Filosofia primer i Lingüística després en la Sorbona. Llavors va arribar el moment d'anar al servei militar. Llavors va sorgir una manera de fer el servei militar, una cooperació civil. A través d'ell, els joves universitaris podien desenvolupar la seva professió en diferents països del món. Hi havia enginyers, metges, professors… Jo vaig estar entre ells.

Tu vas passar a Colòmbia.

Em van enviar com a professor de filosofia al Liceu francès de Bogotà. No en va! Aviat vaig estar en contacte amb les seves universitats i, sobretot, amb la Universitat dels Andes, on tenien un departament d'antropologia excel·lent. El seu director, [Gerardo] Reichel-Dolmatof, d'origen austríac, em va cridar al cap de dos o tres mesos: “Ho estàs fent bé, però ja ha arribat el moment de baixar de l'abstracció”. Jo tindria 23-24 anys. “Abstracció”. Jove! “Vull fer-li una proposta. Heus aquí un munt d'idiomes, molts desconeguts. Tenim el testimoniatge de les paraules, en el millor dels casos, però res més. Per què no es posa vostè a treballar en això? T'envoltaré de finançament”, “però no m'interessa. Jo soc euskaldun, he estudiat lingüística, perquè des del punt de vista de la filosofia, és a dir, des de la universalitat, volia analitzar el funcionament de la nostra llengua i, en general, de les altres llengües”, “ves i mira”. Em va donar diners, em va prometre comprar, i gairebé em va donar una puntada de peu en el darrere perquè sortís i em fes el treball, perquè jo no tenia intenció de fer-ho.

Al juny, en l'acte de lliurament del Premi Linguapax a Barcelona, va destacar tres aspectes que van rebre la petició d'estudiar idiomes colombians i que et van ajudar a endinsar-te en aquest món. En primer lloc, era basc, fill d'exiliats. En segon lloc, era també universitari francès. En tercer lloc, vostè tenia la intenció de ser lingüista.

Sí. Ser fill del basc abertzale em portava a valorar la llengua. A més, en aquella època el basc era una llengua minoritzada, perseguida i anul·lada. En aquella època d'universalitat em vaig trobar amb aquells pagesos i vaig ser, en certa manera, fidel a la sort de la meva gent. Aquests indis eren, per descomptat, molt més pobres que els pagesos d'aquí, i la seva llengua no tenia la persecució que el basc sofria, però en un ambient social estava el menyspreu i el menyspreu cap a la seva llengua. Va ser una il·lusió.

Una il·lusió romàntica?

Sí, sí, una il·lusió romàntica. Jo volia analitzar el basc, l'arrel de l'idioma, la llengua menyspreada en aquella època. Naturalment, portava la il·lusió del jove francès. Els francesos sempre han estat amants de la salva, ells diuen bon sauvage, com si el misteri del món estigués en ells. Pur romanticisme! Jean Jacques Rousseau, Chateaubriand i els altres… El que està fora de la nostra tendència ens aporta una espècie de claredat, ho necessitem. En realitat, no hi ha res dolent, però a vegades això porta amb si una espècie de mistificació, sobretot quan es vol anar massa lluny. L'alteritat és l'atracció que es produeix quan es vol entendre i acceptar. Potser va ser això el que em va ocórrer a mi. En part em va sorprendre la mistificació, encara que no del tot.

El tercer agent en el teu camí en aquesta època, el desig de ser lingüista.

La lingüística d'Andre Martinet, que va ser professor en la Sorbona, també era així, estructuralista. El llenguatge es mostrava com un sistema tancat, estava completament estructurat, era completament compacte. Com he dit, vaig ser del liceu francès a la universitat, i quan vaig començar a estudiar idiomes colombians em vaig adonar que la lingüística europea no em valia. La lingüística europea es va construir sobre textos antics. Eren textos indoeuropeus, textos literaris escrits. Quant a mi, m'interessaven les societats que vivien l'oralitat. En aquesta situació vaig haver de recórrer a la lingüística nord-americana a la recerca de llum. Allí sí, eren excel·lents lingüistes que ja havien recorregut el camí que volia recórrer: [Ranz] Boes, [Edward] Sapir i altres. També llavors, la filosofia romàntica de Benjamin Whorf dominava. És a dir, deia que la llengua representa la cultura i la mentalitat d'un poble.

Amb aquest pensament es va posar vostè a treballar.

Sí, la situació lingüística d'aquells indígenes no era la dels bascos, la que pensaven els francesos universitaris romàntics de l'època no índia, la llengua no era la que creien els lingüistes estructuralistes dels anys 70… Per a llavors alguns ja parlaven de la relació entre les llengües. Uns altres ja estaven dient que el llenguatge no és un organisme tancat, ni una essència, sinó un procés històric molt canviant.

El llenguatge, el procés històric?

Sí. Ara es diu que el llenguatge s'assembla a una espècie animal, que cada individu té el seu sistema. Es referien als idiolectes. Que la llengua, de fet, no existeix, que cadascuna té les seves estratègies, que la majoria de les persones, o almenys moltes, són bilingües, i amb qui treballem, que canviem el sistema lingüístic, que l'adaptem. Sens dubte, això ens ajudarà a entendre per què canvien els idiomes, per què entren en contacte, per què es presten mútuament paraules i estructures... Quan en aquella època pensàvem que el basc era una pura essència, per exemple, gairebé caiguda del cel, aquestes qüestions no ens eren comprensibles! Aquestes recerques de fonètica històrica realitzades per Koldo Mitxelena i les que va fer a partir de Martinet! Això ha canviat. Avui sabem que l'idioma no és un monòlit, ni un mirall de l'esperit del poble, encara que els alemanys el creien així. A poc a poc ens vam adonar que la “salbaia” no era la font de la veritat, que la situació del basc tampoc era la dels idiomes, que no hi havia comparacions possibles.

Totes les conjectures es van posar en contra de tu…

Sí. Amb el temps vaig fer matisos, vaig aprendre, sobretot a força de pràctica, vivint amb aquells indígenes, comprenent les seves fortaleses i febleses, i veient que tenien molt a ensenyar-nos.

Ha fet el camí, després, des de 1968. Has estudiat com ningú els idiomes dels grups ètnics de Colòmbia. He llegit 68 llengües, un milió de parlants, entre els 46 milions de colombians.

La situació és diversa i complexa. La diversitat, perquè són múltiples les situacions. Tens tretze famílies d'idiomes. Això és terrible! Entre ells, vuit llengües aïllades, el mateix que el basc. No hi ha arbres, sinó branques. Escòries, si vols, vinya... En fi, tendim a dir així, a utilitzar metàfores quan no sabem com explicar una realitat que no entenem. El científic sincer sap que no sap. S'acosta, falla, no encerta, el sistema que ha construït no li serveix… Així és com funciona el científic.

Diu vostè que l'idioma…

Sí, la varietat genètica d'escòries. Tots molt diferents. Aquesta gran diversitat es deu a la situació geogràfica de Colòmbia. Colòmbia està a la sortida del conflicte entre els dos els Estats Units i, per tant, tots els pobles van passar per allí. Molts d'ells es van quedar allí. Aquesta gran varietat d'origen és aquí. D'altra banda, la diversificació tampoc és petita, el país és també ecològicament molt variat i el territori està ple de jaciments tèrmics. Estem sota l'equador, en un, i pugem fins als 6.000 metres en l'altre! Aquí tens de tot: estepa, sabana, dos oceans, tres serralades, boscos tropicals…

Pluralitat.

A Colòmbia tenim biòtops que són i no són, tots o la majoria dels sistemes ecològics que existeixen en el planeta. En cadascun d'aquests jaciments tèrmics comptem amb societats que s'han desenvolupat al llarg de milions d'anys i que han desenvolupat i modificat les seves pròpies llengües. Tens un laboratori únic per a veure el que és l'ésser humà. Colòmbia, Kenya, Nova Guinea… Hi ha diversos països en el món molt insòlits on s'aprecia de forma molt especial la capacitat d'adaptació del cervell humà, on crea i modifica sistemes simbòlics, fins al punt d'inventar conceptualment la tecnologia de l'entelado. Perquè, al cap i a la fi, l'enteniment és una tecnologia. Així, la manera de pensar el temps i l'espai, la manera de classificar als éssers, el mode de formar els processos… és totalment variada i, en conseqüència, es produeix una expansió fascinant del cervell humà, materialitzada en els llenguatges.