Cada POBLE té els seus camins i característiques en tots els àmbits, però el nacionalisme basc, en les seves dues branques principals, té molt a reflexionar sobre el procés català.

Per a l'esquerra abertzale, i després de les crisis, també per a la societat basca, el fonamental és que ara tiri endavant el procés de pau, però això es quedaria potes enlaire, sense fer una lectura crítica del passat, entre altres coses, de l'ús de la lluita armada: fins quan va estar bé, si alguna vegada va ser? Fins quan havia estat ètic? Hi haurà respostes de tota mena i això és el lògic, però no l'important. L'important és superar amb honestedat la fase de reflexió crítica, sabent que totes les conseqüències són part de la nostra història i que l'esquerra abertzale haurà d'aprendre d'elles en la construcció del seu futur.

També va haver-hi jeltzales en la Diada, demanant un estat per als catalans a Europa. Per als catalans sí i per als bascos no? Per què l'Estat basc no té cabuda en el projecte de 2015? El PNB i CIU no han seguit els mateixos camins dels últims 30 anys, però sí molt semblants i, com ara Artur Mas sent en el pit dels independentistes catalans, així li passarà a Iñigo Urkullu amb els independentistes bascos, tant de fora –EH Bildu– com de dins dels jeltzales.L'independentisme

haurà de fer una profunda reflexió sobre la confluència entre la independència d'Euskal Herria i la unitat del seu territori. Els catalans van decidir fa temps que avançarien al principat sense esperar que Catalunya es fes amb la resta dels territoris dels Pobles. El nacionalisme d'Euskal Herria no ha enfocat encara aquesta reflexió en profunditat. Els del Sud i els del Nord sí, dos Estats, dos tempus. Però no s'ha discutit massa sobre el Sud. La veritat és que el pragmatisme dels jeltzales fa temps que va apostar per una Euskadi fort, que fins ara sempre havia optat per l'autonomia.

En els últims 30 anys, l'esquerra abertzale ha evitat la reflexió amb la unitat de decisió d'Hegoalde. Amb la Declaració de Germanor va reconèixer, fa gairebé deu anys, que avui dia la CAB i Navarresa han de decidir per si soles. Després, en les converses de Loiola, veient el que va succeir amb el referèndum sobre un possible estatut d'autonomia per a Navarra i la CAB, és clar que en l'esquerra abertzale tampoc hi havia un consens clar.EL

CAS NO ÉS SENZILL: Si aconsegueix la majoria de la ciutadania, la CAB ha de fer el seu camí per la independència, sense esperar a la incorporació de Navarra? O, deixant la independència per a més endavant, cal desenvolupar la construcció nacional esculpint altres característiques en tot el Sud? Quan a Navarra el nacionalisme té la representació institucional més àmplia dels últims 30 anys, convé augmentar la bretxa entre les dues comunitats? O no seria millor que la cultura i el nacionalisme basc continuessin engreixant en l'oposició social del nabarrismo? O, més encara, si hi ha ocasió, enviar a UPN a l'oposició i engreixar en el seu govern alternatiu?

Després d'ETA, és possible que les noves generacions de navarresos creixin en el navarrès, és a dir, en el basc, i no en el seu odi? Amb el procés de pau, és inevitablement un debat que es desenvoluparà pas a pas. Hi ha motius per a ser optimista: El pagotxa d'ETA ha desaparegut del navarrismo, el resultat dels últims anys dels nacionalistes –que va començar amb NaBai– és aquí, la profunda crisi econòmica… Amb èxit de futbol, l'atractiu d'Espanya és avui, també a Navarra, insignificant. I convé no oblidar moltes coses, entre elles la que fa 30 anys el PSOE de Navarra estava a favor de l'autodeterminació. La meitat de la vida d'una persona, la tercera… només 30 anys en la història d'un poble.

Tot això és un tema de debat, com no. Però cada vegada hi ha menys debat en la veritat que el transversalismo pretén tapar: la competència de decisió està en les societats catalana, basca i navarresa. Per eleccions, per consulta o per referèndum, i com més millor sigui per acord més transversal, però la majoria de la ciutadania és la que decideix. És l'autodeterminació, per fi?