M'imagino el meu cos en el mode d'un armari, format per calaixos. Hi ha calaixos alts i amples, altres petits i corbs, hi ha de tot en el meu cos. Una vegada, he conservat els meus desitjos. Una altra vegada les meves petites mentides i els meus últims cigarrets. En un últim calaix tinc amuntegats tots els petons que vaig somiar durant l'any, juntament amb delicades carícies.

L'últim any he viscut segons l'agenda i les agulles del rellotge, reservant poc espai per a respirar. I després de tot un any de marxa, vaig sentir el cos pesat, com un tronc vell. Vaig tirar dels calaixos, però va anar en va. Ni a casa ni al carrer he pogut reunir les meves forces per a obrir res.

I llavors van arribar les vacances i vaig posar les rodes com una caravana al meu armari, que estava antiquat. He portat l'armari a fer una passejada pel poble de la meva veïna, una punta de la muntanya de Zuberoa. I allí, on el silenci és veritablement un silenci silenciós, absolutament impassible, on les distàncies no es deixen sentir perquè no hi ha pressa per arribar a cap part, s'han posat en moviment els calaixos, que ja han estat tancats molt temps enrere.

Sense adonar-me, un matí se'm va obrir el calaix de les olors. L'herba, la calor i el fem de les vaques m'han obert diverses portes interiors i m'he vist en el riu, com un nen, botant d'una pedra a una altra. Les dolces paraules de Xibero han arribat a les meves oïdes, i m'han obert els interiors que portava temps blindats. Finalment, he ballat pasdobles de la mà d'una dona que tindria l'edat de la meva mare en un vell bar de Maule, i aquí sí, els últims calaixos de la pelvis també se m'han deixat anar.

He passat un estiu obert en Zuberoa, i he aprofitat l'oportunitat de conèixer gent diversa i variada per a mullar el meu cos amb aire fresc. En Zuberoa no es veu molta gent al carrer, però la vida és allí, a la porta posterior de qualsevol casa. He conegut gent que està buscant i construint un estil de vida propi, i amb cada mirada m'ha despertat la il·lusió i la sensualitat que guardava en els calaixos. En Zuberoa la gent viu dispersa, jo en aquesta punta, tu en aquella altra, però es fan plans oberts, la gent es convida, i en aquestes vetllades sempre hi ha sorpreses. Allí on no hi ha ciutats, allí és on més a prop he sentit els somnis dels altres. No fa falta cap autovia per a sentir la velocitat de la vida. El món és obert mentre hi ha gent en moviment.