No hi ha ningú que entengui aquesta crisi, diu el ciutadà mitjà, que vulgui donar una resposta a la subordinació de la política a l'economia. Doncs bé, alguns economistes crítics preveien la crisi en el sud d'Europa, després de la signatura a Maastricht de l'acord d'unió econòmica i monetària en 1992, de l'una o l'altra manera.

El propi disseny de la unió econòmica és l'origen de les dificultats que tenen els països de la zona euro per a donar respostes polítiques efectives davant les pertorbacions econòmiques. Amb la unió monetària, els països no tenen entre mans l'instrument de política monetària, sinó el Banc Central Europeu (BCE). De fet, l'emblema d'aquest disseny liberal va ser el Banc Central Europeu, es va estructurar com una organització “autònoma” amb el poder polític i el seu perfil va repetir el de Bundesbank a Alemanya, amb l'únic objectiu de lluitar contra la inflació.

Se sap que el finançament del deute en els Estats perifèrics europeus és molt greu. Qualsevol Estat finançador de deute públic, com el Regne Unit, que té un deute públic gegant, manlleva al seu banc central, que és un finançament barat que s'esgota amb els anys (principalment a causa de la inflació i al creixement de la renda). En l'Eurozona això no es pot fer directament, però sí de manera indirecta, i així ho ha fet el BCE, que fa un any té la capacitat d'emetre diners de manera indefinida, amb deute d'Irlanda i Portugal. Els operadors d'aquests mercats de deute intenten treure el màxim profit possible a canvi de prestar-los. No obstant això, l'encariment del finançament del deute públic espanyol no es deu a l'especulació, que és, almenys en grandària sorprenent, la llei dels mercats. El cost dels interessos dels deutes públics de l'Estat espanyol i dels altres Estats de la zona euro està determinat pel BCE, que en l'actualitat és el principal responsable de l'excés de finançament del deute públic dels països perifèrics. Per això és estèril que en plena crisi ens obstinem a limitar el nivell de dèficit públic una vegada i una altra. El continu impuls de mesures d'austeritat i retallades per a baixar els interessos del deute públic, la famosa prima de risc, no té ni peus ni cap si es vol fer un esforç seriós per a deixar enrere la crisi.

El BCE és l'amagatall dels poderosos lobbies financers d'Europa i, sobretot, d'Alemanya, el seu caràcter “autònom”, la composició de la direcció –amb Draghi com a símbol– i el lideratge de l'economia de la UE són reflex d'això. El BCE no compra deute públic de l'Estat espanyol i d'Itàlia perquè vol pressionar als seus governs perquè prenguin mesures molt discutides en la societat i beneficiïn als interessos dels seus lobbies interns. Alguns autors pretenen fixar íntegrament una agenda per a la situació que han denominat el “cop d'estat liberal”. Per això, el BCE ha concedit crèdits a entitats financeres privades per valor d'un bilió d'euros -amb un tipus d'interès de l'1%- sense imposar condicions, mentre que obliga els Estats a complir dures mesures d'austeritat per a comprar deute públic. L'extrema austeritat que defensa Bundesbank ha portat la destrucció provocada per les bombolles financeres i immobiliàries a un nivell sense solució: ha multiplicat la desocupació, el dèficit i els problemes financers generats per ell als països perifèrics de l'eurozona en dos anys. Els rescats de l'Estat espanyol i Itàlia agreujaran la situació. Una crisi que s'hagués pogut gestionar fàcilment al principi és avui una amenaça per al propi euro. El BCE té la clau a curt termini, si som capaces d'entendre-ho.