En lloc de les plomes acolorides, en l'època en què els ocells tenien la pell blanca, hi havia un poble que volia ser anomenat Euskalerria. Vivia, vivia, vivia –en una ciutat bonica anomenada Vitòria–, en la seva llunyana i extrema foscor –enmig d'un marcat xoc sociolingüístic–, un ministre gegantesc i totpoderós, al qual li cridaven els que li coneixien de prop.

Li deien pebre de l'horta, alegria de partit, lluentor daurada del Parlament, salmorra del Govern... i coses així. Però, sobretot, li deien que era, perquè el ministre tenia gust a muntar a cavall i asseure's en una cadira de muntar.

Al seu retorn del passeig pels boscos, el ministre brillava sobre el car reblons de plata. I, en efecte, reia a vegades en llegir el final de la tornada que havia escrit en aquell seient de cuir: “...dona-li un arpó”.

Dos colors. El ministre encarregat de l'educació. La responsabilitat de l'escola… la dels instituts, la dels col·legis professionals, la de la universitat. De biblioteques... de llibres d'aprenentatge. Diploma...

El ministre es movia entre moltes fàbriques i molts seients. Avui aquí, demà allí. Un altre banc de fàbrica… No obstant això, era l'únic, que el lligava bé a les espatlles d'un cavall blanc i negre creuat.

A les escoles al seu càrrec, el ministre vivia una espècie de bipartidisme de cavall. Va ordenar llibres de dos colors, uns en un idioma –en negre– i altres en un altre –també en el seu color, en blanc–.

Així doncs, aquell ministre, que cavalcava el cavall rucio i negre, gestionava una educació bilingüe a les escoles, gràcies a llibres especialitzats en colors.

Fins aquí, bo, però –com sol succeir en els contes més clàssics i clàssics–, que ningú sap el que fa, les coses es van complicar de sobte: en l'hipòdrom va començar a ranquejar el pinto, i en els exàmens els alumnes que estudiaven amb llibres de color negre tenien millors resultats que els altres.

Tres pintures. Les coses anaven malament. De seguida va arribar la derrota, tant a l'escola com en la societat: la convivència lingüística es va quedar plena de llacunes. Què fer?

En aquella Cort del Ministre, en lloc d'investigar les causes del fracàs de la política bilingüe per a superar la catàstrofe sociolingüística, es va posar en marxa un nou experiment: “Incloguem en les escoles un tercer idioma –un nou taló– per a greixar els dos vells eixos, a més, així serem més moderns”. Doncs bé, van introduir la tercera llengua a les escoles i, per a escriure els textos, la tercera pintura: la castanya.

El ministre es va enlluernar amb la tridencia dels colors. En el corral de l'hipòdrom va començar a demanar una carpa de tres colors. Va començar a creuar el seu bell cavall coix però coix amb altres egües. El ministre va aconseguir pells boniques, però no tres de cuir.

A les escoles també va fer el mateix: amb dos idiomes no tots, i amb el tercer va entrar... Els seus maldecaps. Aquests són els dolors de la pols. Els seus desitjos i les seves impotències.

De sobte, el ministre es va anar a l'estable i allí va trobar al potrillo nounat, un veritable esdeveniment: una armilla no de tres colors, sinó més fosc que el sutge, més negre que el negre. El ministre va riure llavors amb la seva cadira de plata: “A qui no vulgui que se li pegui un arpó”.