No es pot negar que la política basca està en els nous temps. I no sols perquè la política ha guanyat, sinó perquè fins fa poc les terminologies, els tipus de missatges i els vituperis que s'utilitzaven en alguns ambients, com si fossin molts i imprescindibles, s'han quedat totalment obsolets i desaliñados.
Prova d'això és la inclusió de cinc versos tan bells com precisos i precisos, en els quals el cinquè diu: “Però nosaltres volem ficar-nos en el carro on van tots / sense pensar en la pudor que té aquest forat en el cul / per a deixar que la vida es perdi en la guàrdia de quatre fites / sense buscar un altre sentit, en la suor del que som / si nosaltres volem una estàtua enmig d'aquesta misèria”. Aquesta reflexió poc
té a veure amb la retòrica arola que ha dominat els últims quaranta anys en els bertsos i sí amb la qual el nacionalisme basc –representant als escriptors Koldo Eleizalde, Ixaka López Mendizabal i José Eizagirre– va reivindicar en el congrés de nacionalitats de Lausanne (1916).