En els temps immemorials, en aquella remota època en què l'univers s'estava gestant, les muntanyes eren grans amigues: vivien juntes i caminaven juntes. En aquestes remotes edats, els llacs formaven una sola mar. Els animals eren amics.

En aquell moment meravellós en el qual van néixer les estrelles, es van il·luminar els planetes i va arribar al món aigua potable i habitable, el rumb de la naturalesa dominada per una convivència acolorida. I una orquestra simfònica de pingüins amenitzava cada dia els sopars d'animals i éssers humans.No obstant això
, sense cap advertiment i de sobte, aquell món es va transformar per complet. Els rius van perdre la mar. La neu s'havia embrutat. Apaga, fogons… La raó? El raig va portar sobre la terra i les mars un animal blanc, de dues potes; Sa Majestat el rei. Es va fer bo en la bilis. Dolenta, mala sort.

ESCOPETA DE DOS ULLS Sa altesa va robar l'ivori i va començar a regalar-li un fuet. Robar or i imposar treballs forçats. En el temps lliure, en un temps en què les lleis de la crueltat no semblaven encertar, el rei s'acostava a la mandíbula amb una escopeta de dos ulls i disparava contra tot el que se li posava davant: l'ampolla buida, l'espantaocells dels horts i la roda dels carruatges.

Quan es va avorrir amb els vaixells i les andròmines, va disparar contra el seu germà, el seu fill, contra la zebra d'Àfrica i contra el porc dels Porcs. Va caçar guepard jaspiats, àguiles negres, cocodrils plorosos i cobres txistularis.

Va convidar als seus companys de tall a caçar i va llançar l'anomenada plaga urbana de turisme. Se li van acostar capellans, militars, empleats, banquers, bombers, periodistes…

Gràcies a una escopeta de dos ulls, si el caçador aventurer no encertava amb un tret, amb el segon esclatava la matança. I si per casualitat no encertava amb ni amb un ni amb un altre, podia ser per gratitud, perquè –com la terra era infinitament rica– en els terraplens de tir errant s'obria un pou de petroli –o mineral: de diamant, de carbó, de coure, d'urani, de níquel…–.

COMANDA D'ELEFANT. El desenfrenament d'aquests ambaixadors va provocar el lament de l'elefant Tembo. Els col·lectors de diamants sense sac foradat van prendre la còlera del lleó Simba. Els turistes van portar la ràbia del búfal Nyati, ja que en les aigües del riu els pobres habitants del carrer oblidaven les bateries de la cambra.

La inquietud es va despertar i tota la sabana es va revoltar, cadascú pel seu costat, sense unitat. Els voltors van tritllejar en l'aire. Serps i tortugues en l'aigua. Antílops i gamboínos, en la terra… En fi, foc de palla, tot això.

Va prendre el camí de l'ad aeternum i la discussió entre els animals es va prolongar d'un mode terrible: què fer? Es va posposar el disseny d'una estratègia comuna per a tots… què fer? Ajornar l'aprovació de la tàctica específica contra l'ona biliar… què fer?Però al final
sí: van coincidir, i els animals van dir que tot s'havia enfosquit i caigut de sobte des de l'aparició d'aquesta nova classe d'éssers humans, els reis i els acòlits. De la sabana es va obrir la sabana, de la qual es van derivar tota la pus i totes les malalties. No obstant això, què fer?

Per a unir forces i construir un front comú contra aquesta nova classe d'homes, l'elefant Tembo, agafant el micròfon, va cridar: Fos rei, sense distància!