“L'atsolor neix des del principi de la nostra existència i s'ha mantingut fins a la dècada de 1970. Aquí s'ha perdut”, ha precisat Basterretxea a les coses que molts hem sentit a casa. No obstant això, poc ens han comptat de la pèrdua, “un ritu que s'ha anat transformant al llarg de milers d'anys i que es va mantenir sense problemes fins al segle XVI. Però en el segle XVI el baptisme es va imposar amb força a través de la llei i això va ser el que va fer que es reduís”. El que ens ha arribat és que, uns 15 dies després del part de la dona (quan la mare i el bebè s'enfortien), les dones del barri es reunien a la seva casa i cadascuna feia una festa amb el que portava.

Però no era una festa. “Era el ritu del naixement, i a través dels ritus la comunitat reconeix la situació de cadascun. En aquest reconeixement la persona també s'enforteix”, ha explicat Basterretxea. Diu que l'atsolor està vinculat al concepte de transport: “Ens reunim les dones del barri, les de la família, amb la mare i amb el nounat. En aquesta relació es troba una renovació de forces, amistat i transmissió de saviesa. Fins al segle XIX, la dona, en donar a llum, comptava amb l'ajuda d'altres dones perquè el bebè sortís bé i cobrís totes les seves necessitats (altres fills, tasques domèstiques...). Per a tirar endavant a aquesta família i a aquesta dona. Les dones que anaven a ajudar en el part tenien experiència, saviesa mil·lenària”. El paraigua era, d'una banda, un estímul per a guanyar-se la vida, i, per un altre, l'admissió de la comunitat: “Tenim un altre membre més de la comunitat i tenim una altra mare més. Això era molt important i ho hem perdut: la importància de la vida. I comprometre's com a comunitat, com a poble, per a cuidar i protegir el nen”.

Quan l'Església va perdre

Basterretxea ha explicat que la càrrega de la paraula "atso" és obra de l'església: “En la nostra cultura la dona adulta, l'anciana, era sàvia. Perquè ha rebut el coneixement de les generacions anteriors. L'Església es va oposar a la dona per a eliminar aquesta cultura i imposar la seva cultura. La vella, la sàvia dona, havia de morir. Calia matar a la bruixa. D'aquí el menyspreu per les bruixes i les velles, i en 500 anys se'ns ha ficat molt al cap. En aquests 500 anys tenim una història molt dura contra les dones. Nosaltres ho van fer per a perdre la nostra cultura, per a eliminar-la”.

Veient els valors socials en els quals es basa el paraigua (supervivència, col·laboració, cura mútua, protecció, identitat personal i col·lectiva...), què? pregunta Basterretxea: “Soledad, buit, no hi ha reconeixement de la comunitat... Ens quedem desestructurats”. Algunes comunitats que veuen el valor del treball comunitari per a la societat actual, com Ereñotzu, han començat a recuperar l'atsolor.