La manipulació de la matèria en la nanoescala és la breu definició de la nanotecnologia. Un nanòmetre és el milió d'un mil·límetre; en altres paraules, la nanoescala és l'escala d'àtoms i molècules, segons ens explica el director de CIC Nanogune, José Mari Pitarke. “Hem analitzat els àtoms i les molècules des de principis del segle XX, i la mecànica quàntica que es va desenvolupar en aquesta època. Però encara no érem capaços de manipular la matèria a aquesta escala”. Això va arribar més tard, a la fi de la dècada de 1980, gràcies, entre altres coses, al microscopi de túnels.

El terme nanotecnologia no es refereix, per tant, a un producte o tècnica, sinó a la mesura. Es pot utilitzar en tots els àmbits de la tecnologia i està en ús, la nanotecnologia. Físics, químics, biòlegs... Científics multidisciplinaris treballen en el “nano”. Les aplicacions estan a tot arreu i s'espera que siguin més. Això sí, a pesar que ja s'han fet molts passos, Pitarke creu que està per arribar la veritable revolució de la nanotecnologia.

“En la nanoescala, les propietats de la matèria no són com les de la macro i la microescala, el que ens ofereix noves possibilitats –assenyala el director de Nanogune–, entre les quals cal destacar la possibilitat que els processos es duguin a terme amb resolució atòmica, la qual cosa permetrà un desenvolupament més eficient dels processos, reduint el consum de matèria i energia i reduint la generació de residus”. Amb aquesta frase Pitarke resumeix els avantatges de la nanotecnologia. De fet, està convençut que serà una de les claus del desenvolupament sostenible.

Pitarke ens ha donat una àmplia llista dels avanços que pot generar la nanotecnologia: “Computadores més ràpides; millora del transport, que permetrà millorar les característiques dels combustibles i agilitzar els materials, reduint el consum i les emissions de gas; medicaments més selectius, de menor efecte secundari, noves teràpies, millors equips de diagnòstic...”.

Atractiu i perillós

En la nanoescala els efectes de la mecànica quàntica són totalment evidents. Predominen les superfícies –en una petita nanoestructura la majoria dels àtoms es troben en la superfície– i, a diferència de la macroescala, les propietats físiques i químiques tenen una dependència de la grandària. No obstant això, aquesta qualitat té el seu revers en opinió de molts. “Les mateixes raons per les quals els nanomaterials són tan atractius per als investigadors (grandària petita, mobilitat, propietats no convencionals) fan que siguin perillosos per a l'entorn i la salut humana”, es llegeix en el llibre publicat pel grup ETC en 2011 Què ocorre amb la nanotecnologia? Regulació i geopolítica en el pròleg al gruix informe. ETC és un grup internacional que analitza els impactes de les noves tecnologies. Fa temps que paren esment a la nanotecnologia: En 2002 es va sol·licitar una moratòria a la comercialització de nanoproductos. Diuen que els estudis realitzats des de llavors han posat encara més de relleu els dubtes sobre la seguretat dels productes que es poden produir amb aquesta mena de tecnologia. I no sols el dubte: ETC diu que s'han realitzat centenars d'estudis que demostren que el contacte amb diverses nanopartícules té conseqüències negatives.

Jose Mari Pitarke no està d'acord. “En la mesura en què la nanotecnologia és un nou camp, evidentment pot aportar beneficis i riscos, i la nostra missió és garantir el desenvolupament responsable de la nanotecnologia. No hi ha raó per a pensar que la nanotecnologia és més perillosa; el nan és diferent, però no necessàriament més perillós. La naturalesa crea contínuament nanomaterials, i els éssers vius també estem fets de nanomaterials. Les nanopartícules estan pertot arreu en el nostre entorn. Avui dia, gràcies a la nanotecnologia, podem crear noves estructures; i abans de llançar productes que incloguin nanoestructuras, hem de desenvolupar protocols que garanteixin la seguretat. El desenvolupament tecnològic requerirà la definició de nous estàndards que incideixen en la terminologia, les sessions i la instrumentació, condició que serà necessària perquè els productes possibilitats per la nanotecnologia puguin comercialitzar-se i, en particular, per a la protecció dels consumidors i del medi ambient”.

En què consisteix la seguretat?

Respecte a la CAB, que és l'àmbit de treball de Nanogune, Pitarke ha destacat la labor que està realitzant l'estratègia Nanobasque impulsada pel Govern Basc en matèria de seguretat. Entre altres, han creat l'Observatori de Nanociències i Nanotecnologies, amb l'objectiu de realitzar una anàlisi dels impactes dels nanomaterials al llarg de tot el seu cicle de vida i comunicar-los a la societat.

No obstant això, molts autors no creuen que la seguretat de la nanotecnologia s'exigeixi una inversió suficient. Tornem a recórrer a l'informe d'ETC. Es diu que molts dels estudis publicats en els últims tres anys tenen com a conseqüència principal que en l'àmbit de la nanosegatividad hi ha molt per fer. “Els nanomaterials no sabem gairebé res de la influència que tenen en l'entorn i els nivells d'exposició segurs a ecosistemes i éssers humans són desconeguts. En 2008, la Real Comissió de Contaminació Ambiental de Gran Bretanya va dictaminar que és molt difícil determinar la seguretat dels nanomaterials, tan gran és el nostre desconeixement sobre la seva toxicologia”.

Un d'aquests estudis és el de la iniciativa EMERGNANO finançada pel Govern del Regne Unit. Segons van afirmar, no hi ha informació suficient per a mesurar el risc de diversos nanomaterials ja existents en el mercat: diòxid de titani, nanotubos de cabono, òxids de ferro, zinc i ceri, nanopartícules d'or i plata i moltes altres. En 2008, Gilberto Dupas, coordinador del Grup Internacional de Conjuntura, va escriure que la pròpia FDA estatunidenca va reconèixer les dificultats que té per a establir protocols sobre la seguretat dels nanomaterials que ja estan en mans dels consumidors. D'altra banda, ETC assenyala que en el desenvolupament de la seguretat s'utilitza un percentatge molt petit de la inversió que s'ofereix a la nanotecnologia, encara que no aporten dades concretes, entre altres coses perquè la informació que prové de la indústria sol ser difusa.

Denuncien una regulació excessivament feble

En 2008, el Fòrum Intergovernamental de Seguretat Química, en el Congrés de Dakar (el Senegal), va llançar una dura declaració sobre les nanotecnologies. Van denunciar la falta d'un marc regulador internacional i van cridar la ciutadania a aplicar el principi de precaució en la lluita contra la violència. Quant a la regulació, dona moltes dades sobre la seva feblesa Què passa amb la nanotecnologia? informes.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que en els últims anys el finançament privat s'ha imposat al públic en la recerca de les nanotecnologies. Les empreses han apostat per el “nano” i molts governs del món també han invertit grans fortunes en l'última dècada. Així mateix, assenyala ETC, la política de sortida de productes a la comercialització al més aviat possible ha portat al fet que la regulació no sigui molt estricta. En la majoria dels països del món s'han posat en marxa sistemes d'avaluació basats en la voluntat. S'ofereix a les empreses, per dir-ho d'alguna manera, la possibilitat de transmetre als governs informació sobre els productes que desenvolupen. La resposta de la indústria ha estat, no obstant això, molt càlida, segons ETCÈTERA.

Aquesta situació, sempre segons la mateixa font, es basa en la idea que la legislació “tova” és millor per a no obstaculitzar el desenvolupament de la tecnologia que acaba d'iniciar-se. Els Governs es comprometen a no aplicar mesures obligatòries i es comprometen a fer costat a les indústries en la seva contrapartida. Cal destacar la recomanació del Govern dels Estats Units a la FDA, encarregada de garantir la seguretat alimentària, per a facilitar l'arribada de la tecnologia al mercat al més aviat possible.

Etiqueta específica per a nanomaterials?

Així les coses, i ja tenim centenars de nanomaterials i nanodispositivos tant en productes de consum comú com en usos industrials (computadores, telèfons mòbils, catalitzadors per a combustibles, miralls antiboira, cristalls autonetejadors, pilotes de tennis, cremes protectores del sol...), molts grups han demanat que aquests productes tinguin un etiquetatge específic, com no, el propi ETC. En 2009, el Parlament de la Unió Europea va encarregar l'etiqueta de productes de consum, així com una dura crítica a la comissió encarregada de regular la nanotecnologia a la UE i la prohibició de comercialitzar materials potencialment perillosos. També es va demanar una moratòria per a la comercialització dels aliments que contenen nanocomponentes. No obstant això, la Comissió Europea no va tenir en compte aquestes peticions. Al novembre de 2010 es va obrir la porta a l'etiquetatge, que encara no s'ha materialitzat. Quant a la moratòria, van mantenir la seva actitud inicial, argumentant que les metodologies actualment vigents en l'avaluació de riscos són suficients per a garantir la seguretat dels aliments produïts amb nanotecnologia.

Hem preguntat a Jose Mari Pitarke què opina sobre aquests temes. Per a començar, no creu que sigui necessari posar etiquetes especials en els productes que contenen nanomaterials, “el que és necessari és garantir que s'adoptin totes les mesures de seguretat que s'han de prendre i descartar tot el que sigui tòxic; en qualsevol cas, sempre és útil indicar quins són els ingredients del producte”. En termes generals de seguretat, no disposa de dades concretes sobre la inversió que s'està realitzant en el món, però sí ens ha recordat l'existència de centres internacionals creats específicament per a treballar en aquest àmbit. Com a exemple ens ha citat el CRN (Centre de Nanotecnologia Responsable). Un matís, no obstant això: “El concepte de nanotecnologia responsable no atorga tanta importància a la possible toxicitat dels materials, encara que no l'exclogui del tot, sinó a les conseqüències que pogués tenir el desenvolupament de nanomaquinas moleculars”.

Top-down, bottom-up

Com hem dit abans, Pitarke creu que encara està per arribar la veritable revolució de la nanotecnologia. Fins i tot reconeixent que existeix un risc de simplificació excessiva per a una millor comprensió de les coses, en un sector tan ampli, podem dir que existeixen dos tipus de processos en nanotecnologia: de dalt a baix i de baix a dalt, o top-down i bottom-up, en anglès. El futur de la nanotecnologia, segurament, vindrà de la combinació de tots dos, segons ha explicat José Mari Pitarke. La primera es fonamenta en la miniaturització i es coneixen els avanços en aquesta. En els ordinadors d'avui dia, per exemple, hi ha milers de milions de transistors dins d'un xip que tenen vint nanòmetres d'ample.

Els processos bottom-up són més complicats, tenen objectius molt més ambiciosos i, si es desenvolupen, això sí, suposarien una gran revolució. Bàsicament, es tracta de crear sistemes que s'organitzin per si mateixos. Com ocorre en la naturalesa, però organitzar-ho al nostre gust. “Per exemple, els maons bàsics dels éssers vius, les proteïnes, es generen a través d'un procés d'autoorganització possibilitat pels ribosomes, objectes de nanoescala, que són veritables nanomaquinas moleculars”. Aquestes nanomaquinas serien, per dir-ho d'alguna manera, ribosomes artificials, programades perquè els àtoms i les molècules s'organitzin segons ens convingui. Per a alguns científics això és ciència-ficció, per a uns altres no. I el risc d'això, la preocupació del CRN, és que les màquines que tenen aquesta capacitat s'escapin del nostre control.